Informació i ajuda

93 454 91 09

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

Dilluns - Dijous: 9-14h i 15-20h
Divendres: 9-14h

Què fer i què no fer?

Tot sovint els familiars i amics dels pacients amb anorèxia o bulímia nerviosa ens consulten perquè acaben de descobrir el problema. No saben com han d'enforcar-ho, on han d'acudir o com convèncer al pacient per que es deixi ajudar.

Hem elaborat, amb la finalitat de donar resposta a les qüestions que més freqüentment ens plantegen els familiars, un petit decàleg que ens orienta sobre què hem de fer i què no hem de fer, en una situació d'aquest tipus.

Què fer?

  • Pensar que és una malaltia psíquica: Encara hi ha persones que pensen que són "manies!", i que es pot resoldre amb "mà dura". De cap manera són manies, els trastorns de la conducta alimentària són malalties mentals en les que la persona pateix molt a nivell psicològic i que necessita ajuda professional per sortir de la malaltia.
  • Parlar amb el familiar afectat: Hem de parlar amb l'afectat amb serenitat, però de forma convincent, que quedi clar que només el volem ajudar.
  • Contactar amb el metge de capçalera o psiquiatra: Aquest tipus de problemes han de ser atesos per un especialista. Però, si no estem segurs del que passa, o el pacient es nega a acudir d'entrada al psiquiatra, el metge de capçalera ens pot orientar i ajudar. 
  • Actitud i conducta més normal possible: Hem d'intentar que el ritme de vida de la família s'alteri el mínim possible. Evidentment, mai podrà ser absolutament normal, però intentarem respectar-lo al màxim. D'aquesta manera evitarem que altres membres de la família (germans, etc) pugin problemes psicològics secundaris. També li farem les coses més fàcils al pacient.
  • Tenir paciència i constància: El tractament és llarg, i cal que mantinguem una sèrie de pautes força temps, no gastem totes les energies al principi.

Què no fer?

  • No prendre decisions precipitadament: No hem de córrer, el problema no es resol en dos dies. És una situació difícil i per tant vol serenitat i pensar abans d'actuar.
  • No "castigar" al pacient: De vegades, i amb la finalitat d'ajudar al pacient, els familiars poden tenir conductes precipitades, que el pacient viurà com a càstigs. Poden ser coses com prohibir-li sortir de casa, obligar-lo a menjar certes coses o no poder anar al bany sol. Altres vegades pot ser pel to de veu amb que li diem les coses. Hem d'esperar a que l'especialista ens marqui les pautes d'actuació. 

 

  • Família que acompanya amb amor i fermesa
  • Persona amb consciència de malaltia i motivació pel canvi
  • Escola que actua amb rapidesa i coneixement davant un cas
  • Tractament especialitzat
  • Millora significativa del pronòstic de curació