Anorèxia

Les persones amb aquest trastorn es neguen a mantenir el seu cos amb un pes situat dins dels límits de la normalitat, tenen molta por de guanyar pes o d'arribar a ser obeses i estan exageradament preocupades per la seva figura. A més, la valoració que fan de si mateixes com a persones ve determinada per l'opinió sobre el seu cos.
L'anorèxia nerviosa està lligada al sexe femení de manera rotunda: un 90-95% de les persones afectades són dones i l'edat sol estar entre els 12 i els 25 anys, i és més freqüent entre els 12 i els 17.
L'OMS (Organització Mundial de la Salut) ha classificat l'anorèxia i la bulímia com a trastorns mentals i del comportament.

Hi ha diverses maneres de detectar la malaltia, entre les quals cal destacar les següents:
Negació a mantenir un pes igual o superior al valor mínim que correspon a la seva edat i alçada.
Pèrdua important de pes, i afirmar que s'està gras tot i que s'està prim.
Reduir el consum d'aliments, especialment els que porten més graix i calories.
Es tornen cada cop més introvetides i més aïllades de tota la vida social.
Agresivitat, tristesa i aïllament de la família i amics.
Jutjar la seva vida sota la visió de la imatge personal, la bellesa, el triomf ...
Concentració en els estudis però amb més dificultats que abans.
Menjar tota sola.
Augment de l'exercici físic desmesurat.
Consum de diurètics i laxants.
Irregularitats i pèrdua de la menstruació.
Fred, estrenyiment.

El tractament més eficaç és l'anomenat cognitiu-conductual per part d'un equip mèdic multidisciplinari (metges, infermeres, psicòlegs...) amb el suport de la família.
Els professionals que s'han de fer càrrec d'aquests malalts són psiquiatres especialistes que tenen un equip multidisciplinari. El tractament inicial el fa el grup sencer i més endavant se'n poden ocupar els diferents professionals individualment.
Únicament s'aplica un tractament farmacològic si hi ha patologies afegides, com ara depressió.
Una part important del tractament comporta adquirir conductes d'alimentació adeqüades.
La família sempre ha de donar suport a l'equip mèdic. La seva desconfiança és molt negativa per al malalt. La família ha de col·laborar i sol·licitar als professional aclariments sobre el desenvolupament del tractament i en què poden ajudar.
L'ACAB ajuda mitjançant els grups d'ajuda mútua (GAM) a pares i familiars a compendre la malaltia de les seves filles i poder-les ajudar a superar-la.

Factors socioculturals
Hi ha una pressió de la societat important que indueix els joves a estar prims i esvelts. Els mitjans de comunicació, especialment la televisió, venen la idea que estar prim va associat a felicitat, èxit laboral, èxit en les relacions socials i una millor qualitat de vida.
Com s'associen aquests objectius amb la disminució de pes?
La imatge que donen els anuncis publicitaris i les sèries irreals de televisió sobre la dona és de "superwoman": ha de tenir un cos perfecte, una carrera professional perfecta, un matrimoni perfecte i ser la mare ideal. Això, lligat a l'associació d'aquest "èxit" a estar prim, porta algunes dones a iniciar dietes restrictives que poden derivar en una malaltia de caire alimentari.

Factors individuals
Encara que no es pot predir qui es veurà afectat per aquesta malaltia i qui no, hi ha uns trets característics de les persones que la pateixen.

Problemes per ser autònom. Algunes persones no són capaces de "funcionar" sense el suport de la seva família o d'alguna persona que els serveixi de model. Així, situacions com canvis de col·legi, de treball, de parella... poden portar a una pèrdua d'autonomia que a vegades es compensa mitjançant un control excessiu de la dieta.
Por a madurar. La majoria de persones desenvolupen aquests trastorns durant l'adolescència. Aquesta és una època de nombrosos canvis sexuals, físics, emocionals i de maduració. Durant l'adolescència el pensament és abstracte, idealitzat i radical i això implica un temor a convertir-se en adults.
Dèficits d'autoestima. L'autoestima es pot definir com el conjunt d'idees que es té sobre un mateix. Les dones presenten amb més freqüència nivells baixos d'autoestima, que solen anar associats a l'aprobació dels altres i l'aparença externa. Això va lligar al pes i la figura, és a dir, a l'alimentació.
Perfeccionisme i autocontrol. Les persones que pateixen trastorns alimentaris pensen que qui no sigui perfecte no arribarà mai a ser algú. Creuen que una manera d'aconseguir-ho és tractar amb rigidesa el seu cos.

Les conductes de risc són les que si es fan amb una certa regularitat poden acabar amb l'aparició d'una anorèxia o bulímia nerviosa. Si s'observen algunes d'aquestes conductes en algun familiar o company cal advertir-lo del risc de patir anorèxia o bulímia.

Modificar els costums alimentaris.

Seguir dietes restrictives.

Reduir la quantitat de menjar.

Saltar-se els àpats.

Evitar de manera continuada pendre certs aliments (per exemple, dolços).

Consumir productes baixos en calories o rics en fibra.

Usar diurètics i abusar de laxants.

Fer exercici físic per perdre pes.

Vomitar.

Presència d'atipades en les últimes setmanes.

Preocupar-se de manera excessiva i freqüent pel cos o la figura.

Pesar-se amb freqüència.

Mostrar un interès exagerat per la publicitat sobre productes per aprimar-se.

Signes fisiològics
Pèrdua de pes en un període breu.
Pèrdua o irregularitats en la menstruació.
Palidesa, caiguda del cabell, sensació de fred, dits blaus.
Debilitat i marejos.

Canvis d'actitud
Canvis de caràcter (irritabilitat, ira...).
Sentiments depressius, inseguretat respecte a la seva capacitat.
Sentiments de culpa per haver menjat o haver-ho deixat de fer.
Aïllament social i oblidar les amistats.

És totalment incorrecte afirmar que les famílies són la causa d'un trastorn alimentari. No obstant això, determinades característiques familiars, juntament amb factors individuals de la persona malalta i factors socials poden predisposar una persona a patir aquest tipus de trastorn.

Factors de predisposició familiars:
Model de dinàmica familiar: clima tens, agressiu, distant, escassament afectuós, sobreprotector, poca comunicació.
Altes expectatives familiars.
Mares sobreprotectores.
Canvis de rols familiars.
Preocupació excessiva pel pes i les dietes del pare o la mare.
Obesitat d'algun membre de la família.

Per al tractament d'aquestes malalties és indispensable comptar amb la col·laboració de la família. El camí que porta a compendre aquesta malaltia és sempre llarg i dolorós, i és necessari per poder ajudar a curar-la.
Els anomenats grups de pares ajuden la familía dels malalts a compendre la malaltia de les seves filles, gràcies a compartir les seves experiències amb d'altres persones amb la mateixa situació. Al principi, els pares busquen informació sobre la malaltia de les filles i demanen solucions per a determinades conductes; els altres pares poden ajudar amb les seves experiències. L'objectiu bàsic d'aquests grups és formar els pares perquè siguin elements terapèutics.

Dr Vicente J. Turón
Psiquiatra