Tot just d’aquí a uns dies, el 3 de març, farà exactament deu anys des que em van ingressar pel trastorn de la conducta alimentària. En aquella època vivia tancada dins d’un cos que no era meu. Viure dins l’anorèxia era com tenir un monstre al cervell que parlava amb la meva veu. Em deia què podia menjar, com havia de moure’m, què valia i què no. Tot passava pel seu filtre: la gana, la por, la mirada dels altres.

La vida amb l’anorèxia no és vida, és una rutina d’ordres i càstigs, un cercle que es tanca sobre tu i no et deixa respirar. Et convenç que t’estàs fent més forta, quan en realitat t’estàs matant. Tot es redueix a números, a miralls, a una autoexigència que no té final. Recordo mirar-me les mans, els ossos, la pell, i sentir-me orgullosa d’allò que ara sé que era destrucció. I recordo la soledat, la sensació que ningú podia entendre què passava dins del meu cap. Ni tan sols jo ho entenia. Només sabia que necessitava seguir escoltant aquella veu, encara que em fes mal.

Recuperar-me no va ser ràpid. No hi va haver un dia concret en què decidís viure. Va ser un procés lent, ple de recaigudes i silencis. Vaig aprendre que el monstre no marxava d’un dia per l’altre. Ara, quan penso en aquella època, no ho faig amb odi. Ho faig amb una mena de tendresa estranya, com qui mira una versió antiga de si mateixa. El monstre encara hi és, de vegades murmura, però ja no té el poder que tenia. Ara la meva veu és més forta, més meva.

He après a viure amb calma, a menjar sense culpa, a estimar el meu cos no per com es veu, sinó per tot el que em permet fer. He descobert que la llibertat no és controlar-ho tot, sinó deixar d’intentar-ho.

La vida després del monstre té una llum diferent. No és perfecta, però és meva. I cada dia que em desperto i trio viure, menjar, riure o descansar, sé que he guanyat la batalla. Perquè vaig mirar el monstre als ulls i, amb el temps, vaig aprendre a viure més enllà d’ell.

El monstre encara viu dins meu, però petit, adormit. M’ha ensenyat coses que potser no hauria après d’una altra manera.

Ara sé què vol dir cuidar-me, estimar-me i, sobretot, viure de debò.

Elisa Gautier