Durant un temps vaig sentir que no aconseguia acostar-me a una persona que estimo. Cada trobada em deixava angoixada i, gairebé de manera automàtica, vaig començar a preguntar-me si el problema estava novament en mi.

Tot i que em sentia bé, fort i més segura, van reaparèixer els dubtes. Vaig pensar que potser l’anorèxia es tornava a interposar en els meus vincles. Perquè la malaltia no només deixa marques al cos: també deixa imatges, etiquetes, inseguretats i pors. Ens acostuma a desconfiar del que sentim i a interpretar moltes situacions des d’un lloc conegut: «Segurament soc jo. Segurament és la malaltia».

Però una conversa amb la meva germana em va permetre comprendre alguna cosa: no tot allò que passa al meu voltant té a veure amb mi ni amb la meva història. De vegades, l’altre també està travessant els seus propis processos, amb dificultats, silencis i maneres de protegir-se.

Per primera vegada vaig poder sortir de l’etiqueta i reconèixer-me sana davant d’una situació que no depenia de mi.

Va ser una sensació bonica i alhora dolorosa. Vaig comprendre que aquella persona que estimo no estava bé i que jo no podia arribar-hi com desitjava. Aleshores va aparèixer una imatge molt clara: la d’estar davant d’un mirall.

Vaig poder sentir la impotència que tantes vegades deuen haver experimentat els qui m’estimaven quan jo estava massa immersa en la malaltia per parlar, escoltar o acceptar l’ajuda que m’oferien. Vaig entendre com és de difícil romandre a prop d’algú que es tanca, que no pot expressar el que li passa o que encara no està preparat per rebre una mà.

Però aquell mirall també em va mostrar una cosa nova: aquesta vegada era jo qui podia estendre-la.

La malaltia ens pot fer creure que sempre serem els qui necessiten ajuda, els que ocupen el lloc de la fragilitat o els que han de ser cuidades. Fins i tot ens pot fer por reconèixer-nos sanes, fortes i capaces d’acompanyar una altra persona.

Sé que la meva història forma part de mi i que hauré de continuar treballant i cuidant-me. Però ja no necessito mirar-me només a través d’ella. No soc només la imatge que la malaltia va construir de mi. També soc algú que pot escoltar, comprendre, sostenir i oferir ajut.

Potser guarir també sigui apropiar-nos novament dels nostres pensaments, del nostre cos i de la nostra manera d’estar al món. Deixar interpretar cada dificultat des de la culpa i permetre’ns reconèixer que hem avançat.

No sempre som nosaltres els qui rebem la mà.

De vegades som els qui podem estendre-la.

I descobrir-nos de l’altra banda del camí també forma part de guarir.

Katia Benko