LES NOSTRES OFICINES ROMANDRAN TANCADES TEMPORALMENT. OFERIM TOTS ELS NOSTRES SERVEIS TELEMÀTICAMENT.
2 juliol, 2020

Tripulant del pal major

Com a bona patrona de la meva embarcació, vaig girar el timó cap a les aigües que sempre hauria d’haver solcat. Adéu a una vida coneguda, familiar, segura. Enrere queda la meva lluita per pertànyer on mai no vaig correspondre. En aquells moments, les paraules intercanviades amb el metge vaticinaven el que estava per viure: l’alteració detectada a les proves molt probablement té a veure amb patiment emocional. Però jo estic bé, vaig afirmar. I estic preparada per la tempesta.

Passen els mesos i de cop, el vaixell s’ha capgirat i jo m’aferro amb força al pal major, sota l’aigua, com en els anys ben foscos de la malaltia. Antigament, la meva cuirassa m’aïllava emocionalment de tothom, la meva preocupació pel benestar dels demés (o el meu propi) era inexistent, les formes que emprava eren dures i esquerpes, la mentida era la meva moneda de canvi i el cos, el meu camp de batalla. Ara, passats els anys, transformada en un ésser diferent i de nou situada dins l’ull de l’huracà, tanco els ulls mentre agafo el pal major sota la tempesta i prenc consciència del que ha passat: t’has deixat linxar. T’has deixat apallissar, trepitjar. Has estat el sac de boxa i el blanc de frustracions alienes. Has escoltat a tothom menys a tu mateixa. Has volgut arribar a tot. Mira’t, et ballen els pantalons i no et procures temps suficient per descansar ni per dinar abans de les sis de la tarda. Prou. Deturo l’embarcació i deixo anar l’àncora.

He entès que el meu camí cap a la recuperació no culminarà mai sense l’exercici de cuidar-me, respectar-me i fer-me cuidar i respectar. I així és com he exigit un tracte digne a qui un dia va compartir amb mi un quart de la meva vida. A dir als fills i filles que no disposo de manual d’instruccions i no culpin més la meva inexperiència. He dit adéu a una nova relació per a la qual no estava preparada. He reconegut que de vegades, l’amor fa mal i és necessari tornar-lo a modelar. He començat a aturar-me en mig de la jornada per dinar. A les 23:30h ja sóc al llit. Recentment he demanat a les companyes posposar la meva entrada del bloc. He acceptat que de nou perdré la feina i sense defallir, sortiré endavant…

Així doncs, quan el metge em tornava a donar els resultats de les últimes proves, recordant-me que estic quasi al límit de les meves possibilitats i necessito parar, no he dubtar en dir-li que efectivament, no he estat gaire bé, però que per pròpia iniciativa i sense necessitat d’indicadors de laboratori, he començat a posar ordre, perquè no penso passar un minut més amb el cap sota l’aigua.

Llevo àncores, doncs segueixo el meu camí.

 

Verònica