LES NOSTRES OFICINES ROMANDRAN TANCADES TEMPORALMENT. OFERIM TOTS ELS NOSTRES SERVEIS TELEMÀTICAMENT.
30 juliol, 2020

Més enllà d’un cos

Recentment he participat en una sessió amb noies que pateixen trastorn alimentari. La motivació de la trobada era compartir la meva experiència com ex-afectada d’aquest, aportar motivació i esperança en el procés cap a la recuperació.
A elles, els hi vaig parlar de mi. A vosaltres, us vull parlar d’elles:

“El punt de trobada és un parc, fa sol i el matí és alegre. Veig tres noies arribar i després de presentar-nos seiem damunt la gespa. Tenen un posat tímid, una mirada propera i un bonic somriure. Recordo l’expressió de les tres amb exactitud, la impressió és dolça i agradable. Es respira una atmosfera d’humilitat i compassió, compartim situacions íntimes i difícils on totes som iguals.
Escolto les seves històries i comprenc que es tracta de dones sensibles i intel•ligents, em sorprèn la maduresa que tenen tot just passant la majoria d’edat. Em sento trista que no es vegin amb els meus ulls.
Qualitats que se’ls hi passen desapercebudes. Mostren capacitat d’anàlisi, reflexió, qüestionament, desprenen vitalitat i força, també autoexigència. Capacitats que ens ajuden a millorar però que si deixem que ens dominin, també poden jugar en la nostra contra; poden abocar-nos a un estat estressant on mai és suficient. Alhora que les escolto, recordo quan és d’important conèixer la nostra personalitat, les nostres tendències i fer un ús constructiu de les nostres capacitats, utilitzar-les per al nostre benestar i suavitzar-les quan no ens fan bé. Algunes persones tendim a voler fer exactament el que s’ha de fer en cada moment, a voler fer-ho el millor possible o volem destacar i fer que el nostre entorn se senti orgullós de nosaltres, però hem d’aprendre també a descansar, a equivocar-nos, a no arribar als objectius sempre…
Hem de revisar què busquem quan volem ser perfectes. Hem de revisar el fet de ser acceptada i valorada. Rebre i donar amor, és l’aliment del qual ningú pot prescindir, per tant hem d’acceptar i estimar als altres i també a nosaltres. Acceptar-nos incondicionalment. Acceptar també la nostra imatge i entendre que és molt més que una petita superfície del cos. La nostra imatge és el nostre somriure, l’expressió, la veu, el moviment. La imatge transmet les nostres emocions, potser alegre, potser sensible o trista o enèrgica… Acceptar el flux canviant.
Tornant a aquelles tres noies. Acaba la sessió i ens acomiadem, tinc una sensació agredolça. Són joves encara i tenen sort de ser conscients que pateixen un trastorn alimentari, segur que podran sortir-se’n. Però tant de bo no passi gaire temps, la salut es veurà menys repercutida i viuran més temps de felicitat… Tant de bo no pateixin innecessàriament. Tant de bo jo, m’hagués vist a mi mateixa amb els ulls d’una altra persona, com les veig a elles, tan boniques més enllà d’un cos…”

 

Marina