LES NOSTRES OFICINES ROMANDRAN TANCADES TEMPORALMENT. OFERIM TOTS ELS NOSTRES SERVEIS TELEMÀTICAMENT.
26 febrer, 2021

El cos no respon

Els dies són eterns. El rellotge no corre. No hi ha res que em motivi. Tot em molesta. Tot m’afecta. Fins i tot evito el contacte amb la gent. Creuo la vorera per no trobar-me coneguts. M’espero que es buidi la cua del supermercat per evitar converses estúpides i m’amago si he de menjar. No vull donar cap explicació.

M’he adonat que m’estic quedant enrere. Que totes les amigues ja tenen la menstruació. Que tenen algun noiet que els va al darrere. Que riuen. Que són elles. Que són femenines. Que viuen l’edat que els pertoca. La mama m’explica que com continuï fent el burro no em podré quedar embarassada. Que quan sigui gran tindré efectes secundaris i me’n penediré tota la vida.

«Quan vulguis ser mare i no puguis, ja recordaràs aquestes converses». Que contra més temps passi, més crònic se’m farà. I torno a tenir por. I ara què? I si no puc recuperar-me mai? Però què pensaran si ara d’un dia per un altre començo a menjar com una desesperada?

Però per molt que mengi, el cos no em respon. L’he portat a un nivell tan mínim, a un abisme tan perillós que ara no res- pon. El cos està mort. Ni quan sento la meva cançó preferida el cos respon. Abans pujava el volum al màxim i sentia les claus de sol cantar sobre el pentagrama. Ara ni canto ni ballo ni salto. Tampoc puc tancar-me a l’habitació com ho faria una adolescent. Si ho fes, sospitarien que estic fent esport per perdre pes.

He promès que ho faré, però no puc. La malaltia pot més que jo. Em domina. El cervell i els fets van per separat, per línies discontínues. Per què m’he d’engreixar? Per qui ho he de fer? Ara mateix, tinc el cos com un paper en blanc. S’ha d’omplir de color, de partitures, de lletres, d’art i de vida. De molta vida.

Blanca Soler