LES NOSTRES OFICINES ROMANDRAN TANCADES TEMPORALMENT. OFERIM TOTS ELS NOSTRES SERVEIS TELEMÀTICAMENT.
11 març, 2021

Què he fet malament?

Quan el monstre va entrar a casa em vaig espantar, i molt. Em sentia perduda, no entenia ni  com ni per què. Em vaig qüestionar tantes coses…es va apoderar de mi la culpa, no em podia treure del cap aquell “que he fet malament?” que set va menjant per dins.

Penses que sempre has fet el millor que has pogut i sabut, els teus fills són la teva vida, però no pots deixar de pensar “on m’he equivocat tant?!?”.

Recordo a aquella companya de feina que un dia em va dir: “Quan he sabut el que li passa a la  teva filla m’ha fet pensar molt. He demanat reducció de jornada laboral”, em diu. “Treballant  tantes hores com tu, es clar… passa el que passa… Jo seré més hores a casa perquè a la meva  filla no li passi el mateix”.

Al primer moment aquelles paraules van ser com un ganivet directe al cor, fent créixer aquell  sentiment de culpa que et fa tant de mal i que et fa defallir.

Tenia por cap al que desconeixia i em costava d’entendre, por als trastorns mentals encara  tan estigmatitzats per la societat, segurament perquè són difícils d’entendre i normalment  ens espanta el que no entenem. Tenia por dels mites erronis al voltant dels trastorns  alimentaris, por d’haver fet alguna cosa malament veient el patiment de la meva filla.

Amb el temps, l’ajuda i la confiança en les persones i professionals especialitzats en la malaltia,  i a les que no agrairé mai prou el que van ajudar la meva filla perquè li pogués plantar cara al  monstre, vaig entendre que paraules com les d’aquella companya de feina, i sentiments de  culpa com els que envaïen, surten de la por i del no saber. Ningú ens ensenya ni ens prepara  per encarar al monstre quan entra a casa.

He après que quan el monstre entra a casa, no és per una raó, no és per que hagis fet res malament, no és perquè algú ho hagi triat, ni tampoc és culpa o està sota el control de res ni  de ningú. És la suma de moltes coses, tant socials, com ambientals, emocionals, de educació, i  fins i tot fisiològiques, les que li obren la porta, i que s’escapen del control de qualsevol.

He après que buscar un perquè o fer-me’n responsable, només em treu la força i l’energia que em calen per fer costat la meva filla i poder donar-li tot el meu recolzament en la seva  lluita.

He après que el meu sentiment de culpa no té raó de ser i no ajuda la meva filla ni a mi. Gràcies, gràcies, gràcies

Núria