11 novembre, 2021

La tribu que em salva

És dijous. Són els 18h i fora ja és fosc. Obro la pantalla de l’ordinador, clico a l’enllaç i apareixen els rostres de les dones que ja fa un any formen part d’aquesta trobada setmanal i també de la meva vida.

Aquesta hora i mitja que compartim és or i també part del secret que em permet sostenir el meu dia a dia malgrat la difícil lluita que suposa conviure amb el TCA de la meva filla, amb aquest monstre invisible i omnipresent a la vegada que sovint ho impregna tot.

 

Condueix la sessió la psicòloga que, amb la seva veu experta i dolça, ens anima a compartir tot allò que ens bull a dintre, allò que ens pesa i ens angoixa.

I anem desgranant sentiments, preocupacions i sensacions, com els grans menuts però brillants d’una magrana que després de caure de l’arbre s’obre per fi.

La confidencialitat  i la confiança ens permeten deixar-nos anar i sovint se’ns escapen les llàgrimes o ens vessen desbordades mentre relatem situacions doloroses i dures però també altres d’esperançadores, bones notícies, passes endavant, millores.

 

Avui acabem amb l’emoció d’una de nosaltres que conta un petit èxit, l’acceptació de la malaltia per part de la seva filla, un pas molt important per començar un camí nou, un tractament, un dia menys per vèncer.

Com sempre coincidim que les veritables heroïnes són elles, les nostres filles, lluitant i combatent diària i incansablement contra la malaltia que les vol submises i passives dins una societat que sovint els dona l’esquena i les aïlla.

 

Agraeixo enormement poder tenir aquest espai i aquest temps d’escolta activa, d’expressió i manifestació d’allò que ens cou i ens sagna, d’allò que ens fa ferida. Aquests grups de suport per mi són àncora, són casa, són zona de confort, són cura, són bàlsam, són esperança.

 

Aquesta és la tribu que em salva.