Vaig descobrir la llibertat el 5 de maig de 2017 quan vaig sortir per última vegada per la porta del centre salut mental.

Aquell dia vaig tornar a néixer; va ser el primer dia de la resta de la meva vida.

Va ser un pas d’entrada a una vida nova, una vida on podia tornar a ser propietària de les meves decisions, on podia triar tot el que volia fer, on volia anar…

Costa molt descriure la llibertat, sí, però jo tinc molt clar que per mi va començar no només el dia on vaig sortir de l’ingrés sinó també quan vaig sortir del segrest de la malaltia.

Estar en un centre de salut mental pot semblar una privació de llibertat molt gran, però per mi no hi havia presó més immensa que aquella en què jo mateixa estava vivint dins el meu cap a les mans de la malaltia.

Vivia segrestada sense poder decidir absolutament res, ja que tot el meu dia a dia el decidia la malaltia.

Vivia segrestada sense tenir gustos propis, perquè la malaltia em va arrencar tot el que jo era i tot el que m’agradava per imposar-me els seus hàbits i els seus gustos.

Vivia segrestada en la mentida, perquè em feia sentir forta.

Alguna cosa a dins meu no em deixava marxar d’allà, és una mica com una síndrome d’Estocolm; sabia que em tenia atrapada i que no em feia bé, però a la vegada em va enganxar tant a ella que no podia deixar-la anar.

Quan has viscut tant temps tancada, i repeteixo que no només tancada en el sentit literal de la paraula, sinó tancada dins un món tan irreal com l’anorèxia i tot el que et fa creure, de cop arriba el moment de tornar a ser tu.

Quan passes per un TCA perds absolutament tot el control sobre tu i sobre la teva personalitat.

De cop, tota la teva personalitat es transforma en números, menjar, calories i exercici. I perds tots els teus hobbies i et costa pensar en qualsevol cosa no relacionada amb el món del TCA.

Controlar tots aquests aspectes es va convertir durant molt temps en el meu dia a dia, inclús quan començava a sortir-ne, tot el que consumia o feia tenia, en certa manera, relació amb la malaltia.

Em vaig adonar, un temps després, que havia perdut completament els records sobre qui era i sobre les coses que m’agradaven.

Per això no era lliure.

No era lliure perquè no tenia identitat pròpia.

Havia sortit d’un ingrés, però seguia presonera d’una persona que no era, perduda, sense passions, sense activitats, sense res de res.

Havia de trobar hobbies no relacionats amb el meu TCA, ni amb el menjar ni amb res d’això.

A poc a poc va començar aquest camí.

Em va costar, però almenys era lliure per provar tot allò que volgués.

Em sorprèn seguir sense recordar qui era jo abans del TCA, potser perquè no recordo ni tan sols en quin moment va començar tot, o potser perquè recordar-ho em podria empentar de nou a l’abisme d’aquell monstre.

Sigui com sigui, estic contenta de ser qui sóc ara, d’haver dictat el meu camí, d’haver conegut la llibertat no només física sinó també mental.

Estic perquè fa més de cinc anys que el meu cap pensa en tot de coses distanciades de la mentalitat tòxica i tan dolorosa que tenia en aquell moment.

Estic contenta perquè conec el significat de llibertat i al final es resumeix en la capacitat que tinc de ser jo mateixa i de viure la vida que em mereixo sense jutjar-me, sense fer-me mal ni a mi ni als que m’envolten i sent jo qui marca tots els passos de la meva vida.

Elisa.