Les germanes i els germans de persones que pateixen TCA també conviuen amb el monstre i naveguen en aquest mar d’incerteses i desconcert. Són sovint figures molt importants per les persones afectades. Peces d’escacs rellevants per fer la jugada final d’escac i mat al bitxo.

En el nostre cas són dos, germana i germà, més petits que ella.

Han estat al seu costat dels des inicis de tot, des que el trastorn va entrar a casa per la porta gran, s’hi va instal·lar sense demanar permís i va posar potes enlaire la nostra vida.

Cadascun ha fet el procés d’acceptació al seu ritme, depenent de l’edat, de la seva maduresa i del vincle amb ella. Però està clar que els dos ho han fet el millor que han sabut.

La segona, amb qui només es porta 20 mesos, va entendre de què anava la cosa quasi des del principi, com una adulta, malgrat ser preadolescent. S’ha informat, ha preguntat, ha volgut saber-ho tot i ser-hi sempre.

Ha estat la corda de salvació, la mà on aferrar-se ella i sovint també nosaltres. S’ha mostrat inflexible quan ha calgut i ha plantat cara al monstre. Ha estat l’abraçada sanadora, les paraules que la feien reaccionar, l’escolta sense judicis, la persona que ha tingut sovint al cap quan la seva germana ha pres una bona decisió i quan ha pogut triar la vida i la salut enlloc del trastorn.

Ell era més petit quan tot va esclatar i quan en va ser conscient va enfadar-se molt contra allò que aïllava a la seva germana del món, el que la consumia i no la deixava ser ella. Mentre el seu cos creixia a gambades i les hormones el revolucionaven, acumulava ràbia contra una malaltia que no acabava d’entendre i que titllava d’injusta. Plorava abatut i enutjat l’absència de la seva germana gran durant els ingressos, que han estat molts i han estat llargs.

Amb el temps s’ha convertit en un soldat protector, alerta en els moments decisius, còmplice de totes les persones que mantenim el trastorn a ratlla, conscient que ella no ha triat estar malalta, que ningú ho tria.

Tots dos han fet pinya, han continuar la seva vida malgrat el dolor i l’absència de la seva germana quan no podia ser amb nosaltres. I això també l’ha ajudat perquè així no han alimentat el trastorn. I a mi m’han empès també cap endavant, fent-me riure, eixugant-me el plor, podent-me preocupar per coses més mundanes, continuant la vida.

Han estat també muralla i barrera limitant els moviments del monstre, marcant-li el territori sagrat on no podia entrar.

Han madurat a passes agegantades i s’han armat d’eines i d’empatia.

Tots dos són el raig de sol inesgotable i persistent que cobreix el seu tros de cel quan cau al pou, la corda que l’estira amunt, la mà amiga i germana, la rialla i la vida.

Flors Moreno.