La Setmana Santa sempre tindrà un gust agredolç per a mi. Records de parets verdes d’hospital i de moltes hores passades en una habitació. Records d’un ingrés llunyà molt dolorós per a tota la família.

Dies de sol que el trastorn es va menjar i ens va confinar en aquell hospital. Dolor i ràbia per tot allò que estava engabiant a la meva germana.

I ara, que tot això sembla un record diluït, gairebé oníric i delíric. Ara, que podem gaudir en família de tants dies de sol, de tants somriures. Ara només em queda aquest gust agredolç del record, del somriure trencat entre el dolor ja passat i la felicitat que sigui això, passat.

Suposo que tothom vol evitat el dolor, el patiment. I estic segura que tant jo com la meva família haguéssim donat el que fes falta perquè la meva germana no passés aquell infern. Però, la vida no entén de justícia ni de intercanvis. Així que m’agrada pensar que aquests records dolorosos poden ser també un motiu d’apreciació pel que tenim ara. Un motiu més de felicitat, quan veig a la meva germana cada vegada més adulta, cada vegada més viva i feliç.

I sí, una Setmana Santa vam estar confinats en un hospital, però brindem per totes les que queden entre somriures, viatges i dies assolellats.

Marta.