No vinc a parlar de mi, només d’una cosa que vaig veure.

Un videopodcast, un sofà, una nit.

En la pantalla hi ha una taula amb cinc persones d’entre 40 i 60 anys, dues dones i tres homes. De classe mitjana tirant a viu bé. Una de les cinc, una dona —dona havia de ser— amb un cos del que és, una dona de 51 anys que és periodista que és reconeguda que és premiada que és llestíssima, planteja el següent: què faries si t’ofereixen 30 milions d’euros per portar la resta de la teva vida una disfressa que et converteixi en una persona de 150 quilos. Sí, un vestit que et vesteixi de obes@, però sense el que significa tenir aquest pes, això és: la teva salut no canvia, tampoc la teva mobilitat, la teva resistència, la teva agilitat. Res canvia. Només l’aparença. Només. Només el mirall, el de la teva casa i el del carrer. El del treball, el de la teva parella, el de la teva família i amics. Tu i això de fora, la societat. La nostra.

Només.

Dos homes agafen els diners. I els quilos. Un d’ells afegeix que ara amb 40 anys sí, als 20 no. L’altre, el major de la taula, no afegeix, no puntualitza, no dubta. Ho agafa tot. El tercer diu que no. Diu que té problemes d’identitat i que veure’s diferent —ell diu diferent i jo penso en no normal, no normativa, no acceptada, exclosa— li implicaria massa inseguretat: “En els últims anys no he canviat molt de físic, em miro al mirall i dic est ets tu”. A més, no creu que aquesta quantitat de diners li fes més feliç perquè “no em compraré un vaixell mai”. La dona que dona havia de ser, asseguda enfronti, li dona una idea: “aquests diners el pots invertir a canviar la vida d’uns altres”. “No soc tan extraordinària persona”, respon ell.

L’altra dona, presentadora de 41 anys, confessa que sempre s’ha vist més prima del que la veien els altres, fins i tot “les persones que més em volen em deien: has d’aprimar perquè si no no trobaràs treball”, i ho feien “per amor, perquè creuen que necessites tenir un físic X perquè és el que embeni”. Ella també agafaria els diners. Sense titubejos.

Els que més em volen. Necessites tenir. El que embeni.

Dona havia de ser.

La dona que va plantejar el dilema, resol: Ella agafaria els diners. Fins i tot menys. Però. Però si aquest dilema li ho plantegen als 20 anys, “jo no sols no hagués agafat els diners, sinó que hagués donat el que fora, igual fins a un braç, per ser prima, sent prima ja perquè llavors ho era, però no em vaig posar biquini fins als 40 anys, i porto tota la meva vida a règim com la majoria de les dones. Què ens estava passant a les dones d’aquesta època?”

Què ens continua passant a les dones en aquesta?

I parla de categories en les quals es col·loquen les persones grosses en trobades íntimes —es col·loquen o els col·loquen—. Parla no sols de com et veuen els altres, sinó d’on i des d’on —veure, registrar, comparar, associar, col·locar, etiquetar. Veure—. I parla perquè sap del que parla.

Em pregunto la distància entre l’estètica i els diners, si la carn o els euros, el prim o el ric. Qui i com ens col·loca en una categoria, on em col·loco jo i segons quins criteris. Si jo categoritzo als altres. Si jo em categoritzo segons els altres.

Em pregunto què i quant necessitem per a mirar-nos al mirall i dir “aquesta persona ets tu”.

Em pregunto què i quant necessitem tenir per a ser.

Ainara.