Hi ha dies en què la ment crida. Opina sobre el cos, sobre el menjar, sobre allò que “hauria de ser”. Dies en què aquest soroll intern ocupa tant d’espai que sembla no deixar lloc per a res més.

Però també hi ha petits moments —de vegades molt breus— en què aquest soroll s’apaga una mica.

Potser és un riure inesperat, una conversa sincera, una cançó que calma, o simplement el fet de descansar sense culpa. Aquests moments no signifiquen que tot estigui bé, ni que el camí estigui acabat. Signifiquen una cosa molt més real: que dins de cada persona hi ha més que un trastorn, més que una lluita, més que no pas un diagnòstic.

Per a qui conviu amb un TCA: no ho has de fer perfecte perquè el teu procés sigui vàlid. No has de “millorar ràpidament” per merèixer suport. Fins i tot en els dies en què sembla que retrocedeixes, continues avançant de maneres que no sempre es veuen.

Per a les famílies: acompanyar no és tenir totes les respostes. De vegades és simplement quedar-se, escoltar sense corregir, sostenir sense empènyer. L’amor constant, encara que no sempre es noti, deixa una empremta.

Sanar no és oblidar el que es viu, és aprendre a viure amb més amabilitat cap a un mateix. Pas a pas. Dia a dia. Amb paciència. Amb humanitat.

Si avui el soroll segueix aquí, que aquest text sigui almenys un petit recordatori: no estàs sola, no estàs trencada, no falles. Estàs fent el que pots i això ja és molt.

Victoria.