Entre llàgrimes i fulls escampats, escrivia com podia la meva despedida. Hi abocava tot el que portava dins, també la culpa que arrossegava per les conductes d’alguns companys que em feien sentir profundament malament. Escrivia perquè no sabia a qui ni com expressar aquella desesperació que m’ofegava. Pensava que el que em passava no tenia sentit, que no m’havien succeït prou coses com per sentir-me així. Ho havia sentit massa vegades: “Tu que tens un sostre, menjar, una família… si sabessis els nens que passen gana, que no tenen ni un aixopluc quan plou o fa fred…”.

I així, sense adonar-me’n, em jutjava pel que sentia. Però alhora tampoc sabia com alliberar aquell dolor que em travessava tant el cos com l’ànima. Era un dolor profund, intens, inexplicable i incomprensible per a qui no l’ha sentit mai.

Un dia, una companya de classe va veure allò que sortia de sota la màniga. Ho va veure i va avisar. Sempre ho diré: va ser una gran observadora i, sobretot, una gran persona.

Recordo perfectament aquell dia davant la meva tutora. No sabia què dir, però sense més va trucar al meu pare i a la seva dona. Van arribar al cap d’una estona. Em van mirar… com si res. I en qüestió de minuts ja tenien el contacte d’una “psicòloga” que, suposadament, m’ajudaria.

Ho poso entre cometes perquè no tots els professionals haurien d’acompanyar persones. Alguns, malauradament, fan més mal que bé.

Aquella psicòloga, en concret, el primer que va fer va ser dir-me que faríem unes proves d’aprenentatge i intel·ligència. Dos dies d’exercicis. Al cap d’uns dies, el resultat va ser contundent, literalment aquestes paraules:

“Aquesta nena té dificultats d’aprenentatge. No és intel·ligent. Acabarà l’ESO i després que vagi a treballar, perquè no arribarà enlloc. No té la capacitat intel·lectual suficient per fer res més.”

Aquell missatge va quedar gravat dins meu. Va ressonar durant molt, molt de temps.
Perquè jo ja em sentia així des de feia anys. Petita. Incapaç. Invisible.
I m’ho vaig acabar creient.

Però alhora, aquella etiqueta també em va despertar ràbia. I sense saber-ho, vaig utilitzar aquella ràbia com a motor: alguna cosa més faré.

Als 16 anys, en acabar l’ESO, me’n vaig anar a viure a Girona, a casa d’una cosina més gran que jo. Allà vaig començar a estudiar auxiliar d’infermeria. I alguna cosa va canviar. M’agradava, se’m donava bé. Les notes eren excepcionals. Aprenia anatomia, fisiologia, el funcionament del cos humà… i destacava sense haver d’estudiar en excés.

Allà vaig aprendre una cosa molt important: podia arribar on em proposés.

Però el TCA encara em dominava. Anava tirant, sí, però el malestar augmentava, sobretot en relació amb el meu cos. Per més canvis que feia, per més objectius que assolís, mai n’hi havia prou. Sempre volia més. Sempre faltava alguna cosa.

Als 18 anys, literalment esgotada, amb una infecció de ronyó molt greu, vaig tocar fons. I va ser allà, en aquell moment de fragilitat absoluta, quan per primera vegada vaig poder ser sincera. Vaig dir-li al terapeuta que em va venir a visitar tot el que m’estava passant i com realment em sentia.

Sí, vaig tenir una mala experiència.
Però qui diu que tots els professionals són iguals?

Amb el temps he entès que, d’alguna manera, fins i tot aquella psicòloga va formar part del meu camí. Encara que tard, encara que el que va dir no tingués cap base ni raó. Avui dono gràcies a totes les meves experiències, perquè gràcies a elles sóc la persona que sóc.

Acompanyo des del saber, però sobretot des de l’experiència viscuda. He après a responsabilitzar-me de la meva vida. Hauria estat fàcil quedar-me allà, atrapada en la victimització del “no valc, no arribaré enlloc”. Però vaig decidir que el que algú havia dit de mi no definia qui sóc, ni volia que em condicionés.

Perquè sí, tenia una malaltia.
Però també tenia una responsabilitat amb mi mateixa.
I si em deixava acompanyar per algú que realment volgués ajudar-me, podia sortir-ne.
Podia sanar.
I, sobretot, podia decidir qui sóc.

Mel Agustí @mel.agusti