S’apropa l’estiu, els dies s’allarguen. Mirades que jutgen, anuncis publicitaris de dones blanques, primes i amb cossos normatius, inseguretats, pors. Anuncis a les xarxes socials de làser, tractaments estètics i dietes restrictives i diabòliques per perdre pes. Sol, calor, platja, tela estesa, auriculars, crema solar, cossos, pell, estries, topless, mamelles caigudes, banyadors, bikinis, tangues, rialles, plors, criatures, sombrilles, gelats. Sorolls i silencis. I el meu cos, sent. Faig topless, com acte revolucionari, des de fa anys. Per permetre que el cos sigui. Que les mamelles, que van caure per la pèrdua de pes existeixin, caiguin i siguin, que els doni el sol. Que el vent toqui la meua panxa, la que un dia anava tapada amb banyador. Que el meu cos s’empregni de sorra, d’aigua salada i de raigs de sol. Que l’aigua arribe a cada racó del cos, recordant-me que estic viva, vivint el plaer que per a mi suposa estar a la mar. Recorde un cop que la meua exparella em va dir que feia topless per a què la gent em mirès. Què lluny de la realitat! Fer topless, portar la roba que em doni la gana, existir i ocupar l’espai és un acte revolucionari. S’atura el temps en els moments senzills. Apareix la calma. La música sonant pels auriculars, el vent acariciant la pell, el sol escalfant el meu cos i les meues mans jugant amb la sorra. Habitar-me, des de la calma de poder estar en pau amb el meu cos, quina revolució! Ara, el meu cos és meu, i em pertany a mi, a totes les versions que sóc. I totes abracen les meues mamelles caigudes, les meues estries, el meu cul, la meua panxa. Tot allò que un dia odiava, ara admire. Mereixem ser qui som, amb els nostres cossos, tal i com són. Mereixem gaudir a la nostra manera i al nostre ritme. Viure, cuidar i mostrar el nostre cos, i crear, des de lo col·lectiu, un espai tendre i amable per habitar.

Noa Boza