Quan escoltem la paraula ‘anorèxia’, és habitual pensar en una persona que menja molt poc o que ha perdut molt de pes. No obstant això, la realitat és molt més complexa. L’anorèxia no tracta únicament del menjar: és un trastorn de salut mental que afecta la manera com una persona es veu a si mateixa, gestiona les seves emocions i afronta les dificultats de la vida.

En moltes ocasions, restringir l’alimentació es converteix en una manera d’intentar recuperar una sensació de control, reduir l’ansietat o respondre a una exigència constant de “fer-ho tot bé”. Encara que des de fora pugui semblar una elecció, per a qui la pateix suposa una lluita diària de la qual resulta molt difícil sortir sense ajuda.

Un dels principals problemes és que l’anorèxia no sempre és evident. No totes les persones amb aquest trastorn presenten un pes extremadament baix. Algunes mantenen un pes dins de la normalitat, però viuen amb una por intensa a engreixar, pensaments obsessius sobre el menjar o una enorme insatisfacció amb el seu cos. Per això, centrar-se únicament en l’aspecte físic pot fer que moltes persones passin desapercebudes i no rebin el suport que necessiten.

A més, vivim en una societat que, amb freqüència, relaciona la primor amb l’èxit, la salut o la força de voluntat. Comentaris aparentment inofensius com ”Que bé que et veig, has aprimat!” poden reforçar conductes de risc sense que en siguem conscients. Promoure una relació saludable amb el cos implica valorar les persones per molt més que la seva aparença.

La recuperació és possible, però requereix temps. No consisteix només a tornar a menjar, sinó també a aprendre a gestionar les emocions d’una altra manera, millorar l’autoestima, qüestionar les idees rígides sobre el cos i reconstruir una relació sana amb l’alimentació. És un procés que sol implicar el treball conjunt de professionals de la psicologia, la psiquiatria, la nutrició i l’entorn proper.

Si creus que tu o algú del teu entorn pot estar passant per un problema d’aquest tipus, demanar ajuda com més aviat millor marca una gran diferència. La intervenció primerenca augmenta les possibilitats de recuperació i evita que el trastorn es cronifiqui.

Parlar d’anorèxia amb informació rigorosa, sense prejudicis i amb empatia és una de les millors eines per combatre l’estigma. Darrere d’aquest trastorn no hi ha falta de voluntat ni un simple desig d’aprimar: hi ha una persona que pateix i que mereix ser escoltada, compresa i acompanyada.

Núria Garcia