Parlar del cos és parlar de quelcom efímer; tan viu, que camina per les estacions com llavor que es convertirà en planta i que donarà un fruit, també que morirà.

El cos ens permet descobrir la vida a través dels sentits i comunicar-nos amb ella.

Sento estimació i respecte cap al meu cos que viu, que canvia, que floreix!

Però no sempre ha estat així. Amb un món interior confús, agitat, espantat… on s’emmagatzema massa culpa, responsabilitat, expectatives… pots intentar “resoldre-ho tot”, dedicant-te feroçment a ser algú que no ets.

Pots perdre de vista la teva essència i obcecar-te en canviar les formes del teu cos. Buscant la pau, l’alegria o l’amor, pots, completament equivocada, deixar de menjar, fer exercici en excés o tota classe de maniobres per tal d’aconseguir la teva fita. Pots allunyar-te de tot. Llavors la vida, deixar de ser aquell transcurs de temps i experiències, per passar a ser com la pel·lícula “el día de la marmota”.

Jo repetia totes aquelles conductes obsessives incansablement, buscant solucions que mai arribaven. El malestar va anar en augment, el caràcter se’m tornà fosc, el tancament fou asfixiant. Una lluita, una dissociació, molt lluny de la Marina d’avui. Odiava el meu cos.

Un TCA és el conjunt de peces d’un puzle, encara per fer. Quan te’l trobes, no saps per on començar, ni com és possible que estigui tan desordenat, no trobes algunes peces… I realment són moltes, les que no estan en el seu lloc. Hauràs de revisar algunes emocions i escoltar quins pensaments les estan generant. Hauràs de qüestionar aquests pensaments i potser també hauràs de revisar els teus valors, les teves prioritats, el teu entorn. Potser que acabis fent un màster en conèixer qui ets i el que t’ha passat! Pot ser molt interessant i molt revelador. Pot aportar-te les eines que t’acompanyaran sempre, per fer-te la vida més fàcil.

Parlar de superar un TCA, és parlar de reconciliació. Recuperar el respecte al teu cos, acceptar els seus canvis i valorar-lo.

Parlar de superar un TCA, és parlar d’escolta interna, de no judici, d’humilitat i acceptació. Donar cabuda als matisos que et depara la vida, donar cabuda a cada por, a cada desig, a la confusió de la ment, al dolor i a les llàgrimes, a l’alegria i a l’amor.

La Marina d’avui es sent agraïda al seu cos ple de vida…

Marina