Abans de res, volia expressar el meu agraïment a la Sara per compartir la setmana passada aquesta reflexió d’Elisabeth Kubler-Ross.
Sóc mare d’una bellíssima persona, que, tot i de massa jove, ha conegut el patiment i la lluita per trobar el camí de la superació. I s, té una apreciació, sensibilitat i comprensió de la vida plena de compassió, humilitat i amor.
Gràcies, Sara.

El TCA és una malaltia manipuladora, mentidera, cruel i mesquina. Busca qualsevol camí per aconseguir apoderar-se i destruir la vida de la persona que la pateix, i aprofita qualsevol oportunitat per mirar d’allunyar-te d’ella.

Quan va entrar a casa, i només després d’un temps i d’ajuda vàrem aprendre a separar a aquesta bella persona del monstre que l’havia envaït. A actuar amb fermesa quan apareixia i a donar-li tot l’amor, recolzament i comprensió a la meva filla.

Un camí llarg, ple de pors, dubtes, moments de desesperança i frustració…, em vaig equivocar mil i una vegades, però en cada errada mirava de trobar un aprenentatge per a la següent.

Li dèiem el monstre, el maleït bitxo a vegades, fins i tot li vam posar cara per poder mirar-lo i veure’l com el que era. Un monstre intrús que s’havia ficat al seu capet, que volia arrossegar-la cap a la foscor, però que res tenia a veure amb ella.

Em sap greu, mami, el que he fet i dit abans.
No has estat tu tresor, era el monstre i no tu. T’estimo i sóc al teu costat.

Moments com aquests, ens van ser de molta ajuda, no només per no permetre que l’allunyes de mi, també perquè ella sentia que enteníem una mica més el que estava passant i això també li alleugeria el sentiment de culpa que acompanya a la malaltia.

A poc a poc, vàrem poder construir un espai on el monstre quedava fora, i on ella trobava recolzament, comprensió, protecció i amor que li donaven força. Teníem plena consciència que només ella li podia plantar cara al monstre, era la seva lluita, la meva era la de protegir i engrandir aquest espai per a ella.

Sempre al teu costat

Núria