Són les vuit del vespre. Em vesteixo i surto per primera vegada en tot el dia de casa. Obro la porta del portal i una ràfega d’aire calent em colpeja el cos. “No crec que aguanti gaire al carrer…”

Exacte. Em prenc una mica fresquet al bar del costat de casa sense demorar-me gaire i torno a casa. Em dutxo, sopo i em sento al sofà amb l’aire condicionat posat, disposada a veure una pel·lícula que em faci més suportable la nit. Però abans, m’aixeco, vaig a la cuina, i m’agafo un gelat del congelador, una mica fresquet per suportar millor la calor.

I mentre assaboreixo les dolces postres no puc evitar somriure i agrair que avui pugui estar tranquil·la i a gust al sofà sense fer res. Perquè sé que fa anys això hauria estat impossible.

I és que una cosa tan normal com relaxar-se menjant un gelat, estar tot el dia a casa perquè fa molta calor (o plou molt), buscar entreteniment o maneres de passar les hores sense necessitat d’estar movent-me… era impossible amb el TCA .

Em defineixo com una “calculadora amb potes” en aquells anys de foscor, perquè la meva ment estava tot el dia fent càlculs de les calories ingerides, les calories gastades, quantes calories consumia en fer X activitat…Pel que per a una ment així, el estar a casa un dia sencer era una cosa que la feia col·lapsar. L’ansietat hauria aparegut, les veus de la malaltia m’haurien estat copejant amb força tot el dia fent-me creure inferior, invàlida. Hauria fet milers de conductes compensatòries (la veritat, n’hi ha algunes que no sé ni com se’m van poder arribar a ocórrer…) per mantenir el TCA calmat. I tot i així, hauria acabat el dia plorant, sentint-me una estúpida, maltractant-me psicològicament, a l’espera que l’endemà millorés la temperatura i pogués sortir al carrer per compensar la poca cosa que havia fet avui.

Agraeixo haver decidit lluitar contra la malaltia. Plantar cara. No rendir-me i arribar fins al final. Guanyar la malaltia i abraçar la vida de nou. Tornar a gaudir de cada segon, ja sigui fent coses, o simplement, no fent res. Perquè igual d’important és gaudir d’aquells moments especials i únics de la vida com d’aquells altres moments més calmats, idonis per tenir un espai per a un x mismx, relaxar-se, descansar, i, per què no? gaudir d’un ric gelat sense cap remordiment.

Leire.