Recuperar-se d’un TCA no passa d’un dia per un altre, és un procés lent, amb diferents etapes. Normalment no és lineal, sovint hi ha alts i baixos, passes endarrere abans de continuar endavant.

Com ens va dir una vegada una psicòloga les passes endarrere són les que ens serveixen per agafar impuls.

Segons la meva experiència hi ha una etapa que jo anomeno del monstre al fantasma. M’explicaré.

És aquella fase en que les converses no giren al voltant de la roba, dels cossos, del menjar ni del pes, que ja està força normalitzat. El dia a dia està marcat per rutines força sanes amb espai també per les activitats improvisades.

No veiem el monstre assegut a taula ni tampoc al mirall. Ni en els seus ulls que ja tenen una brillantor diferent on s’hi entreveu la vida. Ni li manipula el discurs.

Però no ha desaparegut del tot. És més dèbil, menys visible, més imaginari i menys real. Sembla més un fantasma que un monstre.

Al menys jo, com a mare, ara el percebo així.

És com si a mesura que ella s’ha anat armant d’estratègies, eines i autoestima, els monstre ha anat empetitint-se, però en comptes de desaparèixer del tot s’ha convertit en fantasma.

I això fa que aparegui quan menys t’ho esperes. De sobte ens veiem submergides en una discussió sobre el què soparem i el perquè o bé te n’adones que està gestionant un moment d’estrès a través del menjar, tant pot ser restringint com engolint amb ansietat. O s’atura davant un aparador mirant espantada i frustrada un maniquí esquelètic amb un vestit massa estret.

Però sortosament són situacions menys recurrents i més reconduïbles que abans. El fantasma del TCA és més fràgil que el monstre, ella és més forta, té més eines i pot combatre’l més fàcilment.

I nosaltres també. És un camí que hem recorregut juntes. Haver après a identificar el monstre quan hi era ens permet ara poder distingir el fantasma quan l’intuïm. Hem acabat tenint un vocabulari propi per fer fora el TCA quan apareix sigui en la forma que sigui.

Com una paraula màgica que, quan la diem, sabem que hem de canviar de conversa o ha d’aturar una conducta. És el nostre abracadabra.

És cert que això també ha fet que, com a mare i acompanyant, estigui sovint en alerta, com un limfòcit pendent d’atacar en qualsevol moment un agent infecciós que entra al cos, com un soldat en guàrdia permanent defensant un territori ja molt malmès.

Però aquest estat d’alerta i l’estrès que genera també disminueixen a mesura que avancem en el camí de la recuperació. Només és un fantasma, et dius, no és real, és vulnerable. I això el fa petit, minúscul, covard.

Malgrat cada procés de recuperació és diferent volia compartir com visc i veig jo aquesta fase com a mare. Segur que moltes us hi podeu sentir identificades.

Compartir aquestes inquietuds i sensacions amb la tribu de mares que em sosté és una altra de les coses que redueix i minimitza tant el monstre com el fantasma.

Gràcies per ser-hi i per llegir-me.

Flors Moreno i Aguilar.