De vegades em fa la sensació que la meva vida es queda en pausa. És una sensació coneguda, ja que sol ser recurrent. És com si necessités un instant per avaluar la situació, per identificar allò que sento i per reequilibrar el sistema. És una mica, com quan la impressora es prepara per imprimir.

El soroll intern fa que la meva posada en marxa tardi més. Tot i que no sempre és ensordidor, és un lleuger brunzit que m’incomoda. Així que em permeto escoltar el que m’ha de dir, em permeto donar veu a aquesta part que ho necessita.

És una part de mi que no puc negar que existeixi, són uns sentiments que no els puc rebutjar sense abans donar-los el seu espai.

Aleshores i només llavors, puc sentir amb claredat que és el que m’espanta, em bloqueja o m’entristeix i una vegada que aconsegueixo identificar quina és la causa de la meva pausa, puc abraçar-ho, acceptar que em sento així, deixar anar l’aire i seguir caminant .

Al capdavall, són emocions, plenes d’informació, però efímeres a la seva essència.

Núria.