Al meu darrer post vaig comentar que una de les coses que més m’ha sorprès és que puc dir que estic curada. Ja sabeu que pensava que conviuria amb el TCA sempre i m’havia resignat a acceptat. No obstant, miro enrere i m’adono que durant tot aquest temps he fet la meva vida al marge del menjar i el cos.

Fa uns 8 anys me’n vaig anar de la meva ciutat natal, Barcelona. Aleshores, encara convivia amb la malaltia, seguia les rutines i feia servir diàriament les eines que havia après en tots aquells anys de teràpia. Recordo que tenia por de sortir del meu entorn segur, les persones que em recolzaven i que sabia que m’ajudarien si tornava a recaure. Tot i així, sabia que havia de continuar i tenia davant meu l’oportunitat d’estudiar un màster fora.

Lluny de Barcelona, em vaig aferrar a les rutines de manera constant i fèrria, sabia que eren el meu aliat per seguir bé. I, de fet, avui puc dir que ho van ser.

Des que me’n vaig anar he viscut a 4 ciutats ia 3 països diferents, la vida continuava i el tràfec d’anar d’una banda a l’altra va fer que em bolqués 100% a viure la vida. M’adono que fer coses i estar disposada a viure noves experiències també són un aliat al qual t’has d’aferrar.

Ara torno a Barcelona, però no torno a la mateixa pàgina que vaig deixar. Les meves pors ara són altres: m’agafaran en una nova feina?, la meva parella s’adaptarà a viure a Barcelona?, i jo?, em sentiré a gust a la meva ciutat després de tot aquest temps?

En definitiva, m’adono que estar guarida implica que la protagonista de la meva vida no és la malaltia, la protagonista sóc jo. Amb les pors, preocupacions, alegries, tristeses, però sobretot, amb les experiències que he viscut i amb les experiències que estic a punt de viure.

Maria.