Al matí comença al llit,

on sento el balanç del meu pit.

M’aixeco lentament,

apreciant el que diu la meva ment.

El mirall del bany em saluda,

on trobo la meva mirada temuda.

Respiro profundament,

per ser una mica clement.

Realment em veig?

O, tot això es un simple rastreig?

Em somric a mi mateixa

i tot encaixa.

Poc a poc els meus braços

m’abracen més fort.

Poc a poc el temor

es transforma en amor.

Poc a poc.

Núria M.