LA MEVA ALTA
El futur.
Em demanen que escrigui sobre el futur. Una paraula d’amplitud insondable que s’estén a totes les adreces. S’arriba a escriure un present que s’aboca al futur. S’assoleix la manera com s’encara el futur. Ho podem anomenar projectes, somnis, ambicions. Les paraules són moltes.
Avui unes sobresurten: ‘Perquè jo vull. Perquè sóc lliure per triar. Perquè la capitana de la meva ànima sóc jo’.
Expressió llarga prolixa, sí. Però no és redundant. No hi ha paraules innecessàries. Totes estan per alguna cosa.
Tots arrosseguem vida. Tots hem viscut prou per sentir no només saber què significa la paraula cicatriu. Les lluitem, les enfrontem, les parlem, en fugim i amb elles ens reconciliem.
Dues idees m’assalten. Fugir del que forma part de tu mateix és tan absurd com un ull fugint de l’altre. I la lluita contra tu mateix. No contra trets que et componen, sinó contra qui ets, és inútil i esgotador. Com més aferrissat és l’atac, més ferotge és la defensa. Tot just guanyes un miserable pam de terreny, hi ets per reclamar-li de tornada. No és guerra, ni violència, ni ambició, ni astúcia, ni orgull el que et pot donar algun triomf sobre les teves cicatrius. Tampoc deixar-les ser, ja que seria guanyar la batalla per deixar-se guanyar la guerra.
Què fer llavors amb aquestes, convertides en companyes de vida? Curar-les seria dir que mai no van passar. Sanar-les, només que han deixat de fer mal. Tancar-les, només que deixen de sagnar.
Prens cada dolor, cada batalla, cada por, cada crit proferit en silenci i solitud, les assumeixes com a pròpies, com a part de tu i les converteixes en una cosa diferent, en una mica millor. Com qui inhala només per poder exhalar.
Aquesta és la llibertat de triar. Trieu que definiu el dolor. El dolor no et defineix a tu.
No sóc el meu dolor, no sóc les pors. No sóc el meu passat ni el meu present ni cap dels meus futurs possibles. Sóc tot això i sóc més, fins i tot una cosa que ara em toca descobrir.
Però sobretot sóc la propietària de tot això. Jo trio, jo decideixo, jo aposto. Cap de les ombres de mi mateixa que em componen decideixen per mi. La capitana de la meva ànima sóc jo.
Un capità ho és durant el viatge. El poeta escrivia que el camí a Ithaca és llarg. Monstres i tempestes t’assotaran inclements, seran molts els ports i encara, en atracar a destí i baixar del vaixell, seguiràs lluitant cada centímetre de camí. I que cada alè on ets tu mateix, és el viatge a Ithaca.
Estic viva. El meu viatge no s’acaba. Els meus somnis no acaben. Les meves ambicions no acaben. La meva capitania sobre mi mateixa tot just comença. Aquesta és la meva història. Aquest és el meu viatge a Ithaca.
Per a Romina de MCR.