Aquí estic… asseguda davant de la finestra, està plovent i jo segueixo aca… Què sento? Com estic? M’ho pregunto… aquests dies em sento rara, amb mi, amb el meu cos, amb els meus pensaments, amb les meves accions… Està bé o està malament el que sento? O el que no sento? Estic plena de dubtes en el present i, alhora, tinc fermes determinacions per al futur.

Em sento estranya en l’ésser que habito, sóc jo o no, no sé si per moments les decisions són per la malaltia, per la rutina, per les creences o per la novetat que estic descobrint. És com que no em sento ser d’abans, però tampoc no sé definir-me ara. Són com la veu de dos Katias, una Katia que decideix continuar i arriscar-se sense saber què passarà, però sap que alguna cosa millor, molt millor, l’espera; i una Katia que està aquí i li costa deixar de controlar, de deixar anar la por al que passarà, la por al canvi.

No sé com definir-me… sento que estic en plena transició d’una transformació, la incertesa de no saber bé qui és la Katia m’incomoda. Tants anys amb la malaltia que em sento com una eruga que va estar resguardada molt de temps sola, a les fosques, cuirassada, que comença a estovar el seu niu i desenvolupar les seves ales…

PER A UN FUTUR VOLAR I VIURE PLENAMENT.

Em costa molt deixar anar, però vull aprendre a volar…

Katia.