M’agradaria dir-te que em fas molta enveja i a la vegada t’odio molt.

Tu ets la imatge que veu la gent de mi: aquella nena alegre, amb un somriure i sempre amb ganes de fer el que em diguin. Ets com a mi m’agradaria que em veiés la gent, per això em fas tanta enveja.
Sempre pensant amb els altres i oblidant-me de jo mateixa; mai faig les coses pensant que realment jo vull, sinó el que l’altra persona vol o espera de mi. Fins i tot se m’ha oblidat el que realment jo vull, NO HO SÉ. Per això t’odio tant.

Potser tu et sents millor perquè la gent t’estima molt, però jo no puc gaudir d’aquesta gent, sempre amb aquesta pressió: estic actuant com esperen? S’ho estan passant bé?
Fins i tot, crec que tinc aquesta pressió amb tu, la “jo” que aparento. Per exemple, quan estem una amiga meva i jo fent un beure, estic preocupada perquè la meva amiga s’ho passi bé, però també estic preocupada perquè tu (jo) t’ho estiguis passant bé, perquè és un acte social on la gent s’ho passa bé. Per tant, tu (jo), t’ho has de passar bé.

Amb el menjar potser és un dels temes on es veu més reflectit, sempre amb la pressió de: què pensaran de mi si menjo tot això? Ella ha menjat menys que jo, com a resultat, segur que ha pensat que jo menjo moltíssim. Ella no menja postres i jo sí, segur que pensarà que soc un pou sense fons. O fins i tot: la meva mare li ha ficat molt menjar al meu germà, potser pensarà que amb aquesta casa no tenim límits amb el menjar.
M’encantaria poder fer STOP a la meva ment, deixar de pensar amb els altres i pensar amb mi. M’agradaria que deixessin de reprimir-me i que pogués sortir i expressar-me. El problema és que fa tant temps que estic amagada, que no sé com fer-ho.
Espero que desapareguis aviat.

Jo veritable.

Núria García.