Durant els anys que vaig estar malalta sempre em va preocupar molt les coses que perdia pel camí. Sentia que estava perdent temps, perdent oportunitats, perdent amics i gent a la que estimava. Era una impotència enorme sentir la tristesa de totes aquelles pèrdues però alhora estar sentint dins meu una veu que m’animava a seguir allunyantte de tot allò que em rodejava ja que em prometia que valdria la pena. Em va fer arribar a creure que res de la meva vida valia més que el seu propòsit. Solia veure les pèrdues com derrotes, batalles perdudes que no podria recuperar.

Haver de deixar la universitat suposava mai ser infermera, haver de deixar de veure a les meves amigues suposava que elles seguirien sense mi, allunyar-me de la meva família suposava mai més poder formar part d’ella. Tot el què perdia sabia que no ho recuperaria perquè m’havia fet creure que jo mai em curaria. Però m’hagués agradat saber que serien precisament la suma de totes aquestes pèrdues les que despertarien en mi les ganes de curar-me. Cada una d’elles van ser el motor per continuar seguir endavant. Va ser una lluita molt difícil ja que m’aterrava la idea de guanyar pes i realment tot i que aquella malaltia m’estigués apagant lentament ella sempre em va fer creure que em mereixia apagar-me del tot. Però vaig entendre que com més coses em treia, més raons em quedaven per no desistir en la lluita.

Creure en la idea de poder guanyar la batalla contra l’anorèxia va crear dins meu la possibilitat de poder recuperar tot allò que m’havia tret. Va ser aquí quan vaig entendre que la meva lluita havia començat i anys més tard puc dir que la vaig aconseguir vèncer i conseqüentment recuperar tot allò que un dia vaig creure impossible de recuperar.

Vaig aconseguir graduar-me en infermeria, les meves amigues sempre em van estar esperant i durant la lluita va ser quan més ens vem unir amb la família. Vaig aprendre que molts cops donem per perdudes les coses perquè no creiem en la possibilitat de recuperar-les. Però haver perdut la lluita contra la malaltia en un primer moment no significava que tot s’hagués acabat, sinó que encara no l’havia guanyat. Que mentre ho seguís intentant, la opció d’aconseguir-ho sempre continuaria existint.

Núria Vilademunt.