Avui agafo el mateix tren que vaig agafar fa un any. El mateix destí, el mateix propòsit: anar a unes jornades d’infermeria a Madrid com a resident de pediatria, amb les meves companyes. I mentre el tren avança, no puc evitar pensar en la distància immensa que hi ha entre la persona que soc avui i la que el va agafar l’any passat. 

Avui tinc les mans calentes i, tot i estar esgotada pel ritme frenètic d’una resident d’infermeria, em sento plena de vida. Fa un any, segurament anava amb guants dins del tren, amb un fred intern que em congelava tot el cos.

Ahir vaig anar de compres perquè em venia molt de gust, sense importar-me agafar uns pantalons unes quantes talles més grans. Fa un any hi havia d’anar perquè no quedava cap pantaló a l’armari que no em caigués, amb un pànic increïble de que la talla més petita de la botiga no m’anés bé. 

Avui estic desitjant tenir temps per arribar a fer un brunch amb l’Alba, la Maria i la Marta. Fa un any hagués desitjat que el tren anés en retard per no arribar a temps i tenir l’excusa perfecte per no dinar. 

Tantes diferències que no deixen de recordar-me que ha valgut la pena. Que tot el patiment tenia un sentit. Que tenien raó quan deien que hi hauria un dia en què marxaria. M’emociona pensar que vaig ser prou forta per aguantar fins avui, que vaig tenir prou esperança per no rendir-me abans d’hora que vaig creure possible que allò que havia començat feia tants anys podia arribar a la seva fi. Mai hauria pensat que arribaria el dia en què els quilos que pesava deixarien de ser una prioritat a la meva vida. Que el número de la bàscula em seria indiferent. Mai hauria imaginat que seria capaç de trencar amb la rigidesa i la perfecció que m’havien acompanyat durant tants anys.

I ara, des d’una vida sense malaltia, mires enrere i, tot i sentir-te profundament orgullosa, no ho entens. No entens com vas poder aguantar l’infern de la malaltia, però tampoc com vas ser capaç de suportar l’infern de la recuperació. Només et queda agrair a totes aquelles coses —i persones— que et van donar la força necessària per continuar lluitant.

Perquè fa sis mesos, ja en un punt força avançat de la recuperació, recordo dir-li a la meva psiquiatra que no podia més. Que la recuperació no funcionaria amb mi, que en aquell cos mai seria capaç de ser feliç. El que no entenia aquell dia és que arribaria un moment en què el cos deixaria d’estar lligat a la felicitat. Que la idea no era ser feliç en aquell cos, sinó ser feliç gràcies a la vida que aquell cos em permetia viure.

Havia dit moltes vegades que havia superat el TCA, però mai m’havia trobat en el punt on soc ara. Sé que encara queda camí per recórrer, però sento una calma immensa en pensar que el més difícil ja ha passat. Que ara toca, per fi, gaudir dels privilegis de la lluita. Toca gaudir de les persones que et van acompanyar ens els pitjors moments, de tots aquells plans que vas haver de posposar per estar ingressada en un hospital. Toca gaudir de totes aquelles coses per les que et vas castigar i prohibir durant una part tant gran de la teva vida. Sentir que tens ganes de viure és algo que feia molt que no sentia, ja no t’és indiferent la vida. Vols viure i sentir-ho és realment increïble.

Núria Vilademunt