Estic davant el mirall, nua, mirant el meu cos en detall. La meva mirada és tendra, amable. M’abraço, em permet aturar el temps per ser amable amb el meu cos. Un acte ara quotidià que seria impensable fa setze anys, quan vaig tenir anorèxia nerviosa.

Miro el meu cos amb ulls de tendresa, l’habito i permet que el meu cos sigui i existeixi, com és. Faig un repàs mental de coses que vull agrair al meu cos. Recordi aquells anys quan la mirada jutjava, analitzava cada centímetre del cos pensant com canviar-lo. Ara gaudeixo de la quietud, de la pausa diària de només mirar-me, de reconèixer la imatge del mirall. Habitar el que soc, amb aquella veueta interna, resultat d’haver estat afectada per un TCA i per la pressió estètica que assenyala els nostres cossos constantment. Aquesta veueta que ara és de fons, i un dia cridava fort.

Ara, davant el mirall, sent el meu cos com propi.

L’abraço i li agraeixo existir.

Noa Boza