Estic davant de la porta d’embarcament,

plena d’emocions que bateguen a l’uníson:

por, incertesa, expectatives, enuigs, nostàlgies.

Tot viu en aquest cos.

En aquest cos que durant tant de temps va estar lligat

a una veu que xiuxiuejava

una perfecció impossible dassolir.

Avui torno a prendre amb les mans.

Torno a l’origen,

al lloc on tot va començar.

No és fàcil córrer el vel.

És un desafiament.

Perquè torno sent Katy una altra vegada.

Les etiquetes estaran,

les mirades també.

Potser sempre.

Però alguna cosa va canviar:

ja no es tracta d’evitar-les,

sinó de desafiar-me davant del que és incòmode,

de posar límits,

d’actuar des de la meva essència,

no des d’una màscara sostinguda per la malaltia.

De vegades torna,

de vegades envaeix.

Però les meves cèl·lules —totes—

estan a favor de la vida.

De gaudir.

De la meva família,

de la meva gent,

dels meus amics,

del meu Neuquén.

Aquest Neuquén

que no va ser només origen de dolor,

sinó també de rialles,

d’amor,

de jocs,

d’innocència.

I allà vaig.

Allà vaig a visitar-la,

però des de l’essència de la Katy.

Perquè les etiquetes poden existir tota la vida,

però també puc triar

deixar-les als que necessiten sostenir-les.

I tornar a ser.

“No torno a la ferida: tornada a mi.”

 

Katia