Escric això un dia on la ràbia batega fort en el meu cos. El món em fa mal. Desnonaments, assassinats, violacions a dones, homes rebent el missatge “free p*ssy”, manosfera repugnant. Hui poso especial consciència al meu cos, perquè crida i plora. El meu cos, un cos de dona, que sento aliè molts cops. I que he mirat tants anys al mirall sense reconeixer-lo com propi. Un cos que existeix, que crida, que plora, que camina, que es mou, que balla, que salta, un cos que respira i és, en un context històric, social, polític. Un cos al que la societat jutja i diu com ha de ser: més prim, definit però femení, sense pels, sense arrugues, amb llavis carnosos, celles ben depilades, sense bigoti, maquillada però natural, amb pits rodons i firmes, amb cul firme i musculat, amb monyo natural, però amb extensions i cuidat, cames sense estries, ungles fetes, i tot això sense pensar gaire. Un pacte social, on s’intrumentalitza les dones, els seus cossos, voluntat, autonomia i capacitats. I és que un TCA va més enllà d’una corporalitat, va més enllà d’estar prima. Porta associat una dissociació corporal brutal, del jo, de la pròpia existència. Va de sentir-se aliena en el teu propi cos, en el teu continent per se, en l’entorn. Va de fer-se petita, d’intentar encaixar en uns motlles socials, de retallar-se per entrar en els motlles. De passar per alt les teues necessitats, el teu benestar. Va de silenciar-te, de no sentir, d’amagar el que ets perquè ser com ets no és suficient en la societat, en aquest moment i context. Hui sento ràbia. I sento la necessitat corporal de cridar, de cabrejar-me amb el món. I sé que les versions que habiten en mí estan orgulloses del sentir. I sentir, ara, em dona certa pau. Però pense en totes les dones i dissidències que no senten pau. Que la societat silencia, jutja, oprimeix, mata.

Noa Boza Jimenez