“I quant vas arribar a pesar estant malalta?”

Cada vegada que em fan aquesta pregunta en una entrevista he de prendre aire unes quantes vegades abans de contestar.

Em fa molta ràbia que quan estàs explicant la teva experiència amb un TCA, obrint-te a aquesta persona, llencin aquesta pregunta tan superficial. Com si tota la resta no els importés i que l’únic que els interessa, que els dóna morbositat, és saber com de prima ha estat la persona malalta. I, a partir del número que diguin, qualificar si la malaltia ha estat més o menys dura. A menor pes, sembla que la història de l’entrevistat/da guanya interès.

I això no és així. Un TCA ho pot tenir qualsevol persona, amb qualsevol pes. Pot estar en infrapès, en normopès, en sobrepès… Sigui com sigui la mida del seu cos, totes comparteixen una cosa: estan lluitant contra els monstres dels TCA al seu interior, vencent por, enfrontant-se a emocions que no saben gestionar… I és que el nombre que marca la bàscula, les conductes amb el menjar, la mala relació amb l’exercici… només són la punta de l’iceberg de la malaltia. La part visible que moltes vegades ens fa jutjar malament una persona, ja que per culpa de la manca d’informació, moltes vegades els TCA s’associen a un pes baix, quan en realitat és molt més.

I és per això que comento que mentre contesto, a les seves cares veig que no és la resposta que esperen.

“La veritat? No ho sé. El pes físic no és el més important per determinar si una persona pateix un TCA. El que realment importa és el pes de totes les emocions, sentiments…que no sap gestionar la persona i que li han fet buscar en el TCA una manera de solucionar aquest món intern que tant dolor li està causant. I és que no serveix de res tornar al pes anterior al TCA en cas que s’hagi modificat si no s’aprèn a gestionar el món intern de cadascun/a.”

I es fa el silenci, un silenci en què estan processant tota aquesta informació nova. I segueix l’entrevista, i jo estic feliç d’haver aportat el meu granet de sorra per visibilitzar la veritat d’aquestes malalties. Perquè si almenys, encara que només sigui la persona que m’ha entrevistat, ha interioritzat el que he explicat, ja serà una persona més al món que sap la veritat dels TCA i amb sort, la difondrà entre altres persones, aconseguint poc a poc desmitificar aquestes malalties.

Leire Martín Curto

@quiseseranaymia