Tenies 11 anys quan la malaltia va arribar a les nostres vides, brusca, inesperada i amb la mateixa força que un dia la vas fer fora. Recordo aquells primers dies amb una sensació indescriptible, com un presagi d’allò que vindrà, que no es coneix, però que se’t clava dins i no et deixa respirar.

Eres una nena, era el moment de créixer, de sortir del niu i descobrir-se. Però deu ser difícil trobar qui ets, qui són els teus amics, què t’agrada i en què somies quan estàs segrestada per un monstre que t’anul·la. La teva vida es va aturar.

No cal dir que van ser anys molt durs. Anys de lluita, de soledat, d’incomprensió, de veure la vida per la finestra de l’hospital. Però també de demostrar una força i resiliència que estic segura t’acompanyarà sempre.

A dia d’avui no queda cap rastre de la malaltia, penso que potser l’única evidencia de que un dia la vas patir, és que ara t’has de reconstruir, reconeixe’t una persona diferent d’aquella anterior a la malaltia, i d’una òbviament molt diferent d’aquella malalta, descobrir qui ets ara.

I com tot en aquesta malaltia, penso que la part externa va ser la més fàcil , en molt poc temps la part visible de la malaltia va desaparèixer, i va esclatar la vida. Tenies clar que el teu únic destí era viure intensament. Van ser mesos de mirar-te ambivalents, feliços de veure´t recuperada, incrèduls de la rapidesa amb la que ho estaves aconseguint i preocupats de veure’t córrer com si la vida se’t escapés.

Confiàvem que reconduiries tota aquesta explosió i així ho has fet, ara comences a dirigir la teva vida amb serenitat, maduresa i valentia. I et veiem plena de vida, amb projectes, amb il·lusions, i també evidentment, amb angoixes i pors.

Avui seiem a taula i l’espai que ho devorava tot ara deixa lloc a les converses, als riures, a les discussions pel mòbil o l’hora de tornada, a queixar-se perquè hi ha verdura per sopar. I veig a la teva germana, que torna a tenir veu, que torna a estar present, i quan la veig parlar penso en tot el que ha callat, en tants dies acabant ràpid el seu plat per marxar a la seva habitació.

No li agraeixo res a la malaltia, t’ho agraeixo tot a tu filla, que no sabràs mai fins a quin punt la teva lluita i recuperació, ens va regalar una nova vida a nosaltres també. I li agraeixo també a la teva germana que, petita com era, va demostrar que hi ha coses que no cal entendre per saber comprendre, i que va tenir la paciència i la mirada sempre plena d’amor.

Imma.