El TCA va trencar els meus somnis,

i va apagar tota esperança,

va bloquejar el camí de la meva vida,

em va abocar a un forat sense sortida.

En aquells anys culpava sense fi,

ho culpava tot i a tothom,

però mai a l’anorèxia.

El moment més dur, no ho nego,

va ser creuar la porta d’aquell lloc,

on em separarien d’ella, volgués o no.

Creuar la porta cap a la meva cura.

Recuperació i dolor.

Dolor i recuperació.

Ho vaig viure com un càstig

perquè no coneixia la força que,

amb el temps,

es desplegaria en mi.

I aquesta força,

ara mateix,

és capaç de dir-li al TCA que no torni,

que no és bonic,

que no em salvarà de res

—excepte de la mort, el dolor i la soledat—.

No sé què em va delatar del que em passava,

no sé si va ser el meu cos,

canviant, fràgil, trencat,

qui va enviar les senyals.

Crec que, realment,

el que va fer que el meu TCA fos visible,

allò que va fer sonar totes les alarmes va ser,

sense anar més lluny,

la meva mirada,

apagada i perduda.

I això, sens dubte, va fixar el meu objectiu durant la recuperació:

que em tornés a brillar la mirada.

Elisa.