Tothom qui em coneix sap que soc dona de pau. Mai m’han agradat els conflictes i menys les guerres. Però davant del TCA, que s’entesta a empresonar la meva filla, em declaro  en peu de guerra.

Quan torna a envair-li cos i ment el veig com una ombra negra, com el fantasma que torna a esdevenir monstre. Crec que últimament ja l’intueixo abans que entri a casa. 

Hi ha conductes, mirades, gestos que em posen en alerta. Se’m tensa el cos, se’m contractura l’esquena, se m’encongeix el cor i l’aire se m’atura a l’alçada de la gola. Són les senyals que m’avisen que torna, com un bumerang, l’anorèxia en la seva fase més descarnada i restrictiva. 

Se li entristeixen els ulls, la pell li canvia de color, l’angoixa davant el menjar l’habita i la travessa. Es va fent petita mentre el monstre creix. 

I jo, nosaltres, les persones que l’acompanyem en aquest camí, tornem a alçar-nos altre cop per protegir-la, per no deixar que la consumeixi el trastorn, perquè malgrat sigui ella la que s’hi ha d’enfrontar i superar de nou aquesta etapa, no se senti sola en aquesta lluita, ens vegi fermes al seu costat, fent relleus quan toca, sostenint-la, acompanyant-la, posant límits quan cal i afegint-hi moltes dosis d’amor, empatia i perseverança. Confiant sempre en que la recuperació és possible.

Aquestes són les nostres armes.

Ara som trinxera i escut, per poder ser després calma i refugi.

Flors Moreno i Aguilar

@floretesdelcamp