Ahir, el primer diumenge de maig, va ser el Dia de la Mare. Jo era en un casament, celebrant com dues persones que s’estimen es comprometen a estar juntes. El casament va ser en un poble envoltat de muntanyes, a la vora d’un pantà, i, com que ha plogut tant, tot era verd i preciós. Enmig de tot aquell enrenou, em vaig aturar, vaig mirar al meu voltant i vaig pensar… Quina sort! No vaig poder evitar pensar que podria no haver estat allà, que podria estar encara tancada dins la presó invisible de l’anorèxia, i com, especialment gràcies a la meva mare, era allà, en un poble d’Àvila, ballant i rient.

Quan vaig emmalaltir, la meva mare sempre va creure que jo podria superar la malaltia. Ho va creure fins i tot quan jo no ho feia, fins i tot malgrat que molta gent li deia que aquesta malaltia no se superava mai. Ella no els va escoltar i va continuar convençuda.

La meva mare va lluitar amb mi, va plorar amb mi, va ser dura quan la malaltia m’enverinava (ara ric d’algunes de les seves frases en les nostres discussions, tanta veritat que feia mal), va ser afectuosa quan jo apareixia, va estar confosa, va estar trista, no va dormir durant nits i nits. Tot i així, va aprendre sobre la malaltia, em va agafar de la mà, em va embolcallar amb les seves abraçades i em va acompanyar mentre jo m’empoderava, aprenia a escoltar-me i em llençava de nou a la vida.

La meva mare sempre em diu que la meva malaltia li va servir per fer un procés d’aprenentatge sobre ella mateixa. Diu que la meva malaltia li va ensenyar tant, que fins i tot n’està agraïda. Això últim no sé si ho comparteixo, però quin coratge s’ha de tenir per voler aprendre, canviar i créixer.

Així que avui vull donar les gràcies a la meva mare, per estar amb mi durant una malaltia tan llarga i incompresa, per no rendir-se, per acompanyar-me sempre i per guiar-me tot i no saber ben bé com es feia aquell camí.

Gràcies!

María.