Crec que una de les coses que més dolor implica un cop et recuperes del TCA és mirar enrere i veure el patiment que has ocasionat a les persones que més estimes. També existeix la culpa pel mal que t’has fet a tu mateixa però entens que et va tocar a tu estar malalta i que el procés era inevitable. Però la sensació d’injusticia pel dolor que ha hagut de patir la gent del teu voltant és molt potent un cop tornes a ser conscient de la realitat.

Quan estàs malalta vols lluny a aquells que et volen ajudar. Sents que odies a aquells que no volen que estiguis malalta. Sents que qualsevol persona que es preocupi per tu t’està impedint la teva meta, així que et dediques a amagar el que faci falta per poder arribar als teus objectius. Però quan ja no pots amagar-ho més només et queda l’opció de fer que la teva companyia sigui tant desagradable per a ells que la única opció que tinguin sigui allunyar-se i així tu puguis seguir sense cap impediment les ordres del TCA. Però per sorpresa meva mai ningú es va allunyar del camí i per mala sort això va implicar fer mal, molt mal. Perquè veuen com t’enfonses i rebutjes l’ajuda, veuen com cada dia et deteriores més i no busques solucions o veuen com mantens el que t’està matant dies i mesos amb el discurs que tot està bé. Sempre he odiat les baralles i els conflictes però la guerra que tenia dins del meu cap era tan gran que una baralla amb algú del meu voltant per tal de fer content el TCA em suposava calma i pau. Per cada ajuda que aconseguia allunyar una mica hi havien uns moments de tregua amb la malaltia ja que deixava per uns instants de veure’s amenaçada.

Tant de bo  acompanyar una persona amb un TCA fos més fàcil. Tant de bo tenir un TCA no suposés intentar destruir tots els pilars que sostenen la teva vida. Però no és així i és una realitat que hem d’acceptar. Acceptar-ho serà més fàcil si confies en que serà temporal. Que quan marxi tot aquest malson dins del cap de la persona que estimes, aquesta persona tornarà. No estàs perdent a la teva filla, amiga, germana, parella…simplement està anul·lada pel patiment que està passant dins seu. Però confia en que tornarà, confia en que un dia tot això acabarà i podràs recuperar la persona que creus haver perdut. Jo vaig tornar, vaig tornar a estimar l’ajuda que un dia vaig odiar. Vaig tornar a buscar a les persones que un dia vaig voler molt lluny i sobretot vaig adonar-me que la única persona que volia lluny de mi era el TCA.

Núria Vilademunt