Aquesta Setmana Santa vaig tenir de sobte aquest pensament. Em va venir al cap aquest dolç, típic d’aquestes dates, cosa que mai abans no m’havia passat. Mai he estat molt fan de les torrijas, la veritat.

Potser el que realment em venia de gust era tornar a viure certs moments de la meva vida. Ja que, per a mi, les Torrijas són sinònim de la meva àvia. Cada any, quan anava al poble a passar aquests dies amb ella, la casa s’omplia de la dolça olor de canyella, llimona, llet, sucre i pa. Són records feliços que la meva ment atresora amb afecte i amor. I aquest any que ella ja no hi és, el desig d’unes torrijas va venir a mi en un intent de tornar-me a sentir a prop.

“Àvia, això  va per  tu! Aquest any, i els que vindran, seré jo la que faci aquestes postres i així mantindré viu el dolç record en què totes dues gaudíem una de l’altra, mestra i aprenent, àvia i néta, embolicades en la reconfortant olor de reposteria casolana”.

Aixi que em vaig posar el davantal i vaig agafar la barra de pa del dia anterior, la llet, la canyella, la llimona, el sucre, els ous i l’oli. Les torrijas de tota la vida. Res de receptes fit, sense fregits o coses per l’estil que inunden les xarxes aquests dies. I me’n vaig sentir orgullosa, ja que fa anys, la veu de la malaltia no m’hauria deixat fer-les. M’hauria convençut de fer en tot cas una d’aquelles receptes que es veuen a internet “sense… sense… sense…” Sense gràcia, sense sentiment, sense records. I això no era el que necessitava la meva ment en aquests moments.

El que jo necessitava era el record que tenia de petita. Volia sentir la meva àvia. L’amor, l’afecte…i això només ho aconseguiria amb el dolç de sempre.

Aquesta Setmana Santa he cuinat torrijas. Les he menjat sense culpa. Les he gaudit. I el més important, m’han fet sentir. Perquè el menjar no és només menjar, són emocions, són sentiments… Gràcies a unes dolces llesques he sentit la meva àvia al meu costat, he sentit el seu amor, m’he tornat a sentir segura, com se sentia la nena que vaig ser  i que habita en mi.

Leire Martín Curto