Durant molts anys vaig pensar que el TCA formaria part de mi per sempre.

Va començar quan era molt jove, en una etapa en què jo no sabia posar paraules a moltes de les coses que em passaven per dins. I, sense adonar-me’n, el control del menjar, del cos i del pes es va convertir en una manera de gestionar tot allò que no sabia gestionar d’una altra manera.

Van ser anys molt durs. Anys de por, de culpa, d’amagar-me, de no entendre què m’estava passant i de sentir que, per molt que ho intentés, mai era suficient.

I recordo haver pensat moltes vegades: “jo no sortiré d’això.”

Ho pensava de veritat.

Però un dia vaig començar a entendre que recuperar-me no significava tornar a ser la persona que era abans del TCA. Significava començar a conèixer-me de nou.

Aprendre a escoltar-me.

A menjar sense haver de negociar amb mi mateixa.

A mirar el meu cos sense convertir-lo en el centre de la meva vida.

A entendre les meves emocions sense necessitar castigar-me per sentir-les.

No va ser de cop. Ni perfecte. Hi va haver moments en què vaig dubtar molt. Però, a poc a poc, vaig anar recuperant parts de mi que ni tan sols recordava que existien.

I avui, quan miro enrere, hi ha una cosa que em commou especialment:

aquella noia que pensava que mai se’n sortiria, avui està vivint una vida que aleshores ni tan sols era capaç d’imaginar.

Per això escric, parlo i acompanyo.

Perquè jo sé què és mirar-te al mirall i no reconèixer-te. Sé què és tenir por de menjar. Sé què és sentir que el teu cos és el teu enemic.

Però també sé què és recuperar-te.

I si avui tu encara no t’ho pots creure, no passa res.

Jo, durant molt de temps, tampoc m’ho vaig creure.

Només et demano una cosa: no donis per acabada una història que encara s’està escrivint.

Melody Agustí