La malaltia va arribar en una de les pitjors etapes: l’adolescència. Considero que és un dels moments més vulnerables perquè és una etapa de construcció, una etapa en què decideixes com seràs, quina serà la teva personalitat, des de quins ulls miraràs el món. El TCA, en el meu cas, no va arribar a una identitat ja formada, sinó que va aprofitar el moment en què s’estava formant per barrejar-s’hi i fer que posteriorment fos molt difícil separar personalitat de malaltia. Sempre he escoltat que jo vaig tenir anorèxia perquè era una persona molt autoexigent, però anys més tard em plantejo la idea de si aquesta autoexigència va aparèixer de la mà de la malaltia. Potser, si no hagués tingut el TCA, no tindria la personalitat perfeccionista, o potser, si no hagués tingut aquesta personalitat, no hauria desenvolupat el TCA. Tant de bo saber la resposta a aquesta ambivalència.

Aquesta pregunta em sorgeix perquè no soc capaç de recordar del tot qui era abans de començar a emmalaltir. Dins meu tinc el dubte de com seria ara si no hagués hagut de passar per aquest infern. Crec que durant anys he confós símptomes amb trets de personalitat, he deixat que tota la simptomatologia del TCA formés la persona que era. Com si aquell primer episodi del 2015, quan va aparèixer el diagnòstic, hagués servit per definir-me completament. Perquè el TCA no es va instal·lar en una casa que ja estava acabada; era una casa en construcció i ell va ajudar a construir moltes de les habitacions en què encara em toca viure avui dia. Perquè, mentre la resta d’adolescents del meu voltant estaven construint records, amistats i primeres versions d’elles mateixes, jo construïa normes, pors i rituals. Mentre tothom descobria qui volia ser, jo aprenia a desaparèixer sense que es notés. A convertir el silenci en una forma de supervivència.

Algunes vegades, quan les meves amigues recorden moments de l’adolescència, jo no hi apareixo. I quan em pregunto on devia ser mentre aquells records es construïen, gairebé sempre apareix la mateixa resposta: ingressada. En hospitals, en consultes, en habitacions on el temps semblava aturar-se mentre la vida dels altres continuava avançant. I crec que això és una de les coses que més mal fa de la malaltia: sentir que va ocupar espais que haurien d’haver servit per créixer lliurement. Que no vas poder arribar a ser qui hauries d’haver estat.

La idea que mai podré conèixer la meva versió sense malaltia em genera una gran tristesa. Perquè no vaig poder formar la persona que hauria estat lluny d’ella. Però crec que un punt molt important de la recuperació, un cop ja ets una persona adulta, consisteix a descobrir-te per primera vegada i a lluitar contra les seqüeles d’aquesta suposada personalitat. Construir una identitat pròpia mentre intentes desaprendre tot allò que el trastorn et va ensenyar sobre tu mateixa.

Hi ha certs mecanismes d’actuació de la malaltia que actualment, tot i estar recuperada, segueixen formant part del meu dia a dia i que s’han arrelat a la persona que soc. Però realment el perfeccionisme, la por a l’error, la necessitat de control, la hiperexigència i el sentiment de culpa formen part de qui soc? O simplement el trastorn va fer que jo fos així? Perquè, si realment és la segona opció, tinc l’esperança que puc construir una personalitat que em permeti equivocar-me, una persona que sàpiga perdonar-se pels errors que comet, que pugui treballar per deixar de castigar-se per tot. Potser soc així perquè vaig tenir el TCA com a referent en un moment en què forjava la persona que seria, però canviant de referents podria canviar la persona que soc. Fent fora la malaltia de la meva vida tinc l’opció de desfer-me de la personalitat que m’ha definit durant tants anys.

Perquè al final un TCA et roba la manera de mirar-te, et marca la manera en què aprens a tractar-te. Et converteix en algú que viu constantment intentant guanyar-se el permís per descansar, per menjar, per viure. Aprens que el teu valor depèn del patiment que aconsegueixes aguantar, del que calles sense que el teu voltant ho noti. I quan portes tant temps vivint així, acabes pensant que aquests mecanismes formen part de qui ets, no de la malaltia que has superat. Perquè, si ja estic curada però segueixo sent així, és perquè forma part de mi, però potser el plantejament correcte seria que la recuperació total arriba quan ser qui ets no fa mal, no et fa patir. Ara començo a entendre per què les recuperacions són tan llargues, d’anys de duració. Perquè, a part de la part més aguda de la malaltia, posteriorment has de remodelar la persona que has après a ser. I crec que això també és una forma preciosa de tornar a començar.

Potser, amb els anys, acabaré descobrint que una part d’aquesta personalitat tan autoexigent no desapareixerà mai del tot i que, en certa manera, també forma part de mi. Però fins i tot si és així, encara em queda aprendre una altra manera de viure-la. Aprendre a tractar-me amb més compassió, a gestionar el dolor sense convertir-lo en càstig, a construir una relació amb mi mateixa que no estigui basada en l’exigència constant. Perquè al final no sempre podem escollir d’on venim ni tot el que ens passa, però sí que podem anar decidint, a poc a poc, com ens volem cuidar a partir d’aquí.

Núria Vilademunt