Habitar-me és un viatge. Molts anys ha sigut infern, altres dessert, altres calma. Treballe per habitar-me amb tendresa. Acceptar el que sóc i entendre la meravella que és ser jo. Lluny de ser pedant. He habitat des de petita sentir-me insuficient, sentir que no hi havia espai per a mi en el món. Que ser qui era no era suficient i que no hi havia amor per a mi. Quina càrrega i quin missatge tan potent vaig aprendre de ben petita. Una veu que he interioritzat inconscientment i que m’ha acompanyat i m’acompanya en este viatge. Vaig entendre que si ser jo no era suficient calia ser diferent, encaixar, a qualsevol cost. M’odiava, odiava el meu cos, la meua panxa, les meues mamelles, les dents, la imatge de l’espill. M’odiava per no encaixar. Ara ploro i processo allò que em va tocar viure. Ara sé que hi ha espai en el mon per a mi, que puc habitar el món i puc ser qui soc, que l’odi no tenia res a vore amb mi. Que jo era una persona més en aquest mon intentant viure i que l’entorn on em vaig desenvolupar no era amable amb la varietat de vides. Ara, l’espai que ocupe i construeixo té molt d’amor. Tinc un entorn preciós que m’estima i em sostè. Les meues amigues i ma familia, que són arrels i ales. La forma en que m’estimen ha sigut clau per aprendre a estimar-me. Ara sento que pel simple fet d’existir meresc ser estimada, sense demostrar ni intentar encaixar amb motlles que m’oprimeixen. M’habite, acompanyada i amb tendresa. I m’acompanye. Acompanye a la Noa petita i la seua veu, la escolto i l’abrace fort. Perquè la Noa que va aprendre que no tenia un espai en el mon, la Noa que es mirava a l’espill i s’odiava, la Noa que va estar dos anys sense menjar pa, aquella Noa vaig ser jo, i cada versió habita en mi. Juntes habitem l’espai i existim, amb tendresa. Habitem la calma de ser com som, amb el nostre cos tal i com és, amb els canvis, escoltant-lo i donant-li tot allò que tant li agrada: el pa, els gelats, les croquetes, la truita de patata amb ceba de ma mare. Ara gaudim i estem presents, i agraïm el regal que és viure’ns.

Noa Boza