Els dies foscos només la CULPA era la protagonista, la que omplia tots els espais, la que parlava, la que accionava, la que decidia per mi, a la meva VIDA.

En el camí cap a la Cura, començar a deixar de sentir-la va requerir que em reconstruís de DINS CAP A fora, va requerir que TORNÉS A SER JO, permetent que la deixés ENRERE. Aquest procés es va estendre a molt més que al MENJAR, vaig comprendre molt més tard, LA CULPA s’havia ficat en llocs i pensaments impensats, com un gran MONSTRUO que fica les seves urpes i CÒMODAMENT es deixa voler perquè sí, fins a la NECESSITABA, la volia, LA CULPA era com la meva millor amiga sense voler.

Deixar que aquesta CREÈNCIA s’allunyés de mi, va ser un PROCÉS DE DECONSTRUCCIÓ, d’un PROFUND AMOR PROPI, on la CULPA molt a poc a poc ja no va trobar el seu lloc.

Ara només és una PARAULA DE 5 LLETRES, sense pes, sense vida, vaig haver de deixar-la morir per jo RECUPERAR LA MEVA VIDA.

Romina Romero.