Des de ben petita vaig tenir molt clar quin era el meu somni més gran: ser mare. Potser perquè la meva infantesa va estar marcada pel maltracte, l’abandonament i la desconnexió emocional, ser mare representava per a mi l’oportunitat de donar tot allò que jo no havia rebut. Volia crear una llar segura, plena d’amor i presència, aquella que jo havia trobat tant a faltar.

Però al mateix temps, dins meu hi havia una necessitat profunda: volia que la meva mare m’acceptés i m’estimés. Volia que em mirés amb orgull i em reconegués. I, convençuda que si era “perfecta” ho aconseguiria, vaig començar a construir una vida basada en aquest objectiu. La perfecció es va convertir en la meva brúixola, encara que m’allunyés de mi mateixa. I, sense

adonar-me’n, aquest camí em va portar a caure en un trastorn de la conducta alimentària.

El TCA no comença amb una gran explosió. Entra silenciosament, disfressat de control, de voluntat, de promeses de seguretat. Al principi sembla que tens el poder, però a poc a poc és ell qui et controla. I quan t’adones, ja no ets tu qui decideix. Tot gira al voltant del menjar, del cos, del que “hauries” o “no hauries” de fer.

I, sobretot, apareix la soledat. Aquella soledat que et fa sentir buida fins i tot quan estàs envoltada de persones. Aquella veu que et diu que si ella (la mare) no hi és, llavors no vals prou. Aquell buit que la malaltia promet omplir… però que només fa més profund.

Recordo perfectament el dia que vaig perdre la menstruació. No va ser només un canvi físic, va ser com si el meu somni més profund —ser mare— s’esvaís davant dels meus ulls. Seria possible recuperar-la? Quin preu hauria de pagar? Seria capaç d’acceptar el meu cos si canviava? Les preguntes i les pors es multiplicaven dins meu, i la malaltia, silenciosa però poderosa, m’oferia una falsa sensació de control a canvi de la meva vida.

Però enmig de tot aquell soroll intern, hi havia una petita llum. Un desig que continuava viu, encara que molt petit: volia ser mare. Volia viure. I aquell desig, que al principi semblava insignificant, es va convertir en el meu far.

Amb ajuda, amb acompanyament, amb molta paciència i amor —i amb moltes caigudes també— vaig començar a fer passes cap a la recuperació. No va ser un camí fàcil ni curt. Vaig haver d’aprendre a escoltar-me, a perdonar-me, a cuidar-me i a deixar d’obeir aquella veu que em volia petita i trencada. Però cada pas, per petit que fos, em portava més a prop de la vida que somiava.

I un dia, la menstruació va tornar. I amb ella va tornar també l’esperança. El meu cos, que tant havia castigat i silenciat, començava a confiar en mi de nou. I jo vaig començar a confiar en ell. I sí, el meu somni es va fer realitat.

Avui puc dir que és possible sortir-ne. Que per molt fosca que sembli la malaltia, per molt que et faci creure que sense ella no pots viure, hi ha llum a l’altra banda. Hi ha vida. Hi ha felicitat. I hi ha un futur que val molt més la pena que qualsevol promesa que el TCA et faci.

Si estàs llegint aquestes línies i et sembla que el túnel és massa llarg o massa fosc, vull que sàpigues això: jo també vaig pensar que no en sortiria mai. I aquí estic. No només he sobreviscut, sinó que he tornat a viure.

I tu també pots.

Melodi Agustí

@mel.agusti