Fa uns dies, una amiga es va presentar a casa amb una palmera de xocolata. Estava una mica desanimada, i em va voler donar una sorpresa amb aquest petit gest ple d’amor. Me la vaig menjar gaudint cada mossegada. Feliç. I no vaig poder evitar somriure i donar les gràcies a la meva nena interior per haver lluitat durant anys, ja que gràcies a ella era possible aquell moment de felicitat que vivia.

Les palmeres de xocolata sempre han estat la meva feblesa. Recordo de nena quan el meu pare anava a la pastisseria per alguna cosa per esmorzar i ens les portava. Com les gaudia! Es convertia en el millor moment del dia.

Però amb el TCA el gaudiment d’aquests petits moments van desaparèixer. Ja no hi va haver més esmorzars amb palmeres de xocolata. No les volia veure ni en pintura. Van passar de ser el meu desig més gran a ser el meu malson més gran. Durant anys, no les vaig poder tornar a provar. M’aterraven. Fins que vaig començar la teràpia amb la meva psicòloga.

Casualitats de la vida, per arribar a la consulta havia de passar per una pastisseria que sempre tenia al seu aparador unes palmeres que es veien delicioses. I van començar a ressorgir en mi els records dels esmorzars en família on els dolços eren rialles, amor, afecte. Els vaig començar a estranyar. Volia tornar a sentir aquestes emocions. Així que em vaig proposar que quan anés a la consulta, aniria una mica abans per poder passar per la pastisseria i comprar-me una palmera per berenar.

Al principi va ser dur. Arribava a consulta plorant. No me l’acabava. La llençava. Però a poc a poc vaig poder anar fent passes endavant fins que va arribar el dia que me la menjava sense por, sense culpa, gaudint del seu sabor. I un cap de setmana, de sobte, vaig tornar a gaudir de nou d’un esmorzar en família.

Tots aquests records van venir a mi després de menjar-me la palmera que m’havia emportat la meva amiga. I em vaig sentir molt orgullosa del camí recorregut. Poder acceptar el regal, no tenir por, gaudir del menjar sense por que les veus de la malaltia m’omplin el cap de pensaments negatius i m’infonguin por d’una cosa tan inofensiva com un dolç.

Gràcies, Leire, per haver lluitat per recuperar la teva vida i la teva felicitat, per no haver-te rendit mai malgrat els obstacles que es van interposar en el teu camí. Perquè gràcies a la teva lluita, avui puc tornar a gaudir sense por d’una cosa tan simple com menjar-me una palmera de xocolata.

Leire Martín Curto