Sempre he pensat que el pitjor de les malalties mentals és la explicació que has d’afegir al diagnòstic. En el cas dels TCA, hi ha una gran quantitat de falses creences que encara dificulten més poder expressar, sense por, què t’està passant. 

Perquè cada cop que deia la paraula anorèxia havia de dir dos preguntes més tard que no era una elecció pròpia. Perquè cada cop que la gent em mirava veia la pèrdua de pes, i es prenien la confiança d’opinar sobre el meu cos però no els preocupava la batalla interna que era el que realment m’estava apagant. La gent no és conscient de com d’esgotador pot ser haver de justificar el teu patiment, i més en una malaltia on ni tan sols tu vols acceptar-ne l’existència. 

Crec que és justament per aquesta impotència de ser tant incomprès que, quan acceptes que si que existeix aquesta malaltia dins teu i els professionals adequats et convencen que definitivament no es culpa teva, neix dins teu la responsabilitat de defensar la realitat dels TCA. 

De donar veu al què has hagut de guardar durant tant temps per por a la resposta de la gent en el teu màxim punt de vulnerabilitat. Et converteixes en la defensora de la teva lluita, com si no tinguessis prou en lluitar que també has de defensar el perquè ho fas. Defensar que no ho esculls, defensar que el cos no marca el punt en el què et trobes de recuperació, defensar que et pots curar però sense oblidar-te de defensar que és greu i que la gent es mor de TCA. 

Però a mi aquesta ràbia contra la incomprensió de les persones em va ajudar a fer-me més forta, em va obligar a tenir clar dins meu la realitat dels TCA. Com funcionava el meu cervell, el perquè dels símptomes, la relació entre l’estat físic i el mental, perquè es podia originar. Em vaig informar escoltant als professionals que m’atenien i vaig llegir molt. Però sobretot vaig creure’m el que sentia, el que estava experimentant. Vaig fer vàlid el meu patiment i em vaig prendre el luxe de, per un cop durant tot el periode de malaltia, viure el paper de malalta i no de culpable. Tot aquest procés va requerir d’anys, de trencar molts esquemes i d’alliberar-me de moltes creences arrelades molt dins meu. 

Però ara em trobo en un punt on inclús em genera una ambivalència de sentiments el paper de ser la defensora dels TCA. Tinc realment la obligació? Puc estar en una conversa on es parla de TCA amb aquelles idees que tan mal em van fer mentre el patia i callar i no dir res? 

Em surt saltar, cridar als 4 vents que s’equivoquen, defensar el patiment de tantes persones que ho estan passant i ho han passat. Però això implica haver de dir que jo vaig tenir un TCA quan no sempre vull que les persones que tinc davant ho sapiguen. No és perquè me n’avergonyeixi, o perquè em faci por la seva reacció és simplement perquè no em vull sentir obligada a dir-ho. Crec que també em mereixo no tenir la obligació d’exposar-me. 

Segur que hi ha una manera de poder seguir defensant la realitat dels TCA sense haver d’explicar la teva experiència. Però vivim en una societat on, malauradament, la vivència real de les malalties mentals el tenen les persones que les han patit o les pateixen i els professionals que passen anys formant-se per poder entendre’n la complexitat. 

Així que sembla que només té validesa allò que dius quan, per contradir l’opinió de la societat, ho justifiques amb la teva vivència. I això és injust, perquè la ignorància de molts fa que pateixis mentre estàs malalta i t’obliga a exposar el teu passat quan ja estàs recuperada. 

La pregunta de tot això és: què hauríem de fer per solucionar-ho? Crec que la resposta es troba en no opinar sobre allò que no coneixes, no posar en dubte el patiment de les persones i no sentenciar a les persones amb frases com “els TCA són per tota la vida”. 

Informa’t, pregunta a qui veus predisposat a explicar, però tingues present que no tens nidea del què han pogut passar les persones que tens al teu costat. És lícit equivocar-se quan desconeixes una patologia però no jutgis mai el patiment de les persones. Els TCA ocasionen moltes cicatrius per culpa d’aquesta desconeixença i crec que per aquest motiu podem demanar més cura, més empatia i més sensibilitat, a canvi de tot el mal que la societat ens ha fet en el nostre procés de lluita. 

No tenim l’obligació de convertir la nostra història en una prova del nostre coneixement. 

No tenim l’obligació d’explicar el nostre passat per validar el que sabem. 

I tampoc tenim l’obligació de continuar lluitant sempre. 

A vegades, també podem desvincular-nos de la lluita. 

I això no fa menys vàlida la nostra experiència, ni ens converteix en menys compromeses amb els TCA. 

Simplement vol dir que, després d’haver lluitat tant, també tenim dret a protegir-nos i poder és la societat a qui ara li toca actuar. 

Núria Vilademunt