Se’m fa estrany pensar que ja fa 10 anys des que estava ingressada pel TCA i en com ha canviat la meva vida des d’aleshores.

Els primers anys després del tractament vaig ignorar completament l’existència i l’impacte que l’anorèxia havia tingut en la meva vida. Recordo que vaig començar la uni, al 2018, i tot just acabava de sortir de l’hospital de dia i per tant podia tornar a fer «vida normal».

I quan vaig creuar la porta de la facultat per primera vegada vaig decidir que el TCA ja no formava part de mi, almenys no per fora (perquè internament era impossible oblidar-ho i perquè seguia en tractament en consultes externes). Pensava que així seria més fàcil el «passar pàgina», i a principis de 2020 vaig rebre l’alta clínica.

Quan et donen l’alta tens ganes d’explicar-ho a tothom i va ser llavors quan em vaig adonar que tota la gent que havia conegut després del TCA en realitat no coneixien la que probablement era la part més important de mi. Així que un dia vaig decidir començar a parlar, els vaig explicar el que havia suposat l’anorèxia per mi, com m’havia canviat… i que ja per fi tenia l’alta. I des de llavors vaig decidir prendre’m amb més naturalitat el tema, i em vaig alliberar molt perquè en certa manera durant la malaltia sempre havia d’amagar-me i jo ja no em volia amagar més.

Amb el temps vaig entendre que explicar-ho no significava que aquella etapa deixés de formar part de mi. I crec que aquí hi ha una diferència important: superar una malaltia no vol dir esborrar-la de la teva història.

Suposo que durant molt de temps vaig pensar que aconseguir l’alta significava tornar a ser la persona que era abans. Com si algun dia pogués mirar enrere i pensar que allò havia estat simplement una etapa dolenta que ja no tenia cap mena de relació amb qui soc ara. Però la realitat és una altra. Soc qui soc també per tot el que vaig viure, i això inclou haver passat per un TCA. De fet, diria que la malaltia és el que més ha construit qui soc a dia d’avui emocionalment.

Aquests deu anys m’han ensenyat que la recuperació no és una línia recta ni un moment concret que puguis assenyalar al calendari. No és només deixar de tenir uns símptomes. També és tornar a confiar en tu mateixa, recuperar espais que la malaltia havia ocupat, aprendre a relacionar-te amb el menjar i amb el teu cos d’una altra manera i, sobretot, deixar de sentir que has d’amagar una part de tu.

Quan penso en aquella nena que estava ingressada fa deu anys, em costa reconèixer-me en ella i, alhora, sé perfectament que soc jo. Em costa imaginar tot el que encara havia de viure, les persones que coneixeria, les coses que aprendria i la vida que acabaria construint.

I potser això és el que més m’impressiona quan miro enrere: que en aquell moment no podia imaginar-me com seria la meva vida deu anys després.

Ara no penso que l’anorèxia sigui una cosa que simplement vaig deixar enrere. És una part de la meva història que he après a mirar des d’un altre lloc. I potser la diferència més gran entre aquella època i ara és precisament aquesta: abans sentia que havia de fugir d’aquella part de mi; ara puc mirar-la, reconèixer-la i continuar endavant.

Deu anys després, encara em sorprèn pensar en tot el camí recorregut. I, sobretot, em sorprèn adonar-me que aquella vida «normal» que tant desitjava quan vaig sortir de l’hospital no era una vida que m’esperava en algun lloc. Era una vida que, a poc a poc, havia d’anar construint jo.

Elisa Gautier.