Quan la nostra filla va rebre l’alta de la TCA –l’alta total, tant a nivell físic com psíquic i social; perquè qui sabeu de què va un TCA, sabreu que hi ha moltes capes, fases i cosetes per ordenar i curar–, quan sortim del seu centre de teràpia, ens mirem, ens abracem i, somrient, vam anar a berenar, a parlar. Uf! Berenar en una cafeteria ara és un luxe, si miro enrere, ja que durant dos anys no podíem ni havíem d’anar a una cafeteria o restaurant, perquè la meva filla no era capaç de menjar fora de casa i també per prescripció del seu terapeuta. Aquest dia crèiem que ja havíem arribat al punt de més alegria, més il·lusió i més felicitat de veure la nostra filla fent una cosa tan normal com berenar en una cafeteria.

Vull animar amb aquest escrit moltes de les famílies que ara mateix estan amb la filla o fill passant per un TCA, amb aquestes pors, incerteses, dubtes, tristesa i un ampli ventall d’emocions que sé que estan passant, i tenen potser la sensació que no saben què més fer per ajudar, o no veuen aquesta llumeta al final que arribarà per fer-los saber que la seva filla o el seu fill està curat i té la seva alta.

Vull transmetre que no només el dia que li donin la seva alta serà un dels dies més feliços per a la família, sinó que a partir d’aquell dia… sense esperar-ho, tindran dies i moments emocionants i feliços post trastorn, paraules que encara recordaran època que va ser molt dura sonaran molt agradables i us en trauran una

somriure esborrant, si quedava, qualsevol rastre de tristesa.

Paraules com MAMÁ, HE TORNAT mentre, fent uns bunyols a la cuina, vèiem com la nostra filla gaudia preparant la recepta, xuclant-se els dits, cuinant i menjant diversos dels bunyols, afegint “Amb aquesta calor, tinc ganes d’anar a la platja ja! (havia estat dos anys sense anar per no posar-se en biquini), a la qual cosa tots els que érem a la cuina la mirem, especialment jo, emocionada. Ella, rient, em va mirar i va dir: “Mama, he tornat”.

Rosa García.