No ho vaig veure venir, ni com a mare no com a psicòloga. El sentiment de culpa va ser doble, vaig estar molts mesos en negació: “No pot ser, jo ho hauria vist”.

Penso que tots els pares fan un llarg procés d’acceptació de la malaltia. Hi ha els que ho van veient en petits gestos, en senyals,…però no ho volen creure del tot, i d’altres, com en el nostre cas, que de cop un dia la malaltia apareix com un gran monstre al mig del menjador.

Com a psicòloga coneixia la malaltia, coneixia els criteris diagnòstics, el tractament, però ara sé que realment no entenia la malaltia.

Em vaig passar els primers mesos repassant el que sabia de l’anorèxia, tornava enrere i revisava mentalment els mesos anteriors, era incapaç de trobar en els meus records cap senyal. Mirava una i una altra vegada les fotografies de l’estiu anterior, era una nena feliç, riallera,…buscava en el seus ulls algun indici però no trobava res. Les amigues, els mestres,… si havia passat alguna cosa elles ho tenien que saber, però ningú va veure cap canvi en ella fins que un dia va deixar de menjar.

Tan de bo mai ho haguéssim viscut, però amb la distancia dels anys ara puc dir que com a família ens va unir i enfortir, i a mi personalment em va convertir en una millor i més humana professional.

Durant els anys de malaltia em va costar moltíssim exercir, ara, gaire bé quatre anys després de la seva recuperació, he acompanyat a moltes famílies en diferents moments de la malaltia i ho he pogut fer amb un nivell d’empatia, respecte i comprensió al que no hauria pogut arribar sense haver-ho viscut a casa.

Les famílies necessiten sentir-se escoltades, però també compreses i no jutjades. I per damunt de tot crec que necessiten tenir esperança, saber que si confien en professionals especialitzats la recuperació és possible, que ho sé perquè ho vaig viure en la meva pròpia filla. No sempre ho comparteixo, està clar, però i si penso que tenir aquesta informació els ajudarà a donar el primer pas o bé a continuar endavant, no dubto en compartir-ho.

Ara crec que ja no em sento culpable, crec haver acceptat que no ho vaig saber veure i crec que m’he perdonat a mi mateixa. I animo a tothom, pacients, familiars o amics a deixar enrere culpes, pors o prejudicis i a afrontar la malaltia de cara i amb valentia.

Imma.