… I ALLÒ QUE ABANS NI TAN SOLS VEIES, ARA ES CONVERTEIX EN UN AUTÈNTIC PRIVILEGI

Aquí estic.
Asseguda en una cafeteria, envoltada de persones prenent el sol, gaudint d’una cervesa… i jo, amb el meu chai latte fresquet.

Fa uns anys, això hauria estat impossible per a mi.

Estic aquí, amb els peus recolzats a la cadira, escoltant el murmuri de la gent, les converses que es creuen, el so dels cotxes en passar… tranquil·la. Sense pressa.
Esperant que siguin les 15 h per anar a una classe de sisè i explicar la meva història.

Per recordar-los una cosa que tant de bo algú m’hagués tatuat a l’ànima a la seva edat:
que són molt més que un cos.

Perquè jo, a la seva edat, ja estava atrapada.
Dins d’aquell embut en què no saps cap on anar.
Sentint que no era capaç d’aconseguir res del que em proposava.
Creient, profundament, que no arribaria a ser res.

Em vaig anar perdent en l’obsessió d’agradar, d’encaixar, de ser suficient per als altres.
Vivia esperant la validació dels qui m’envoltaven.
Un somriure. Una aprovació. Un senyal que em digués que ho estava fent bé.

Però mai no era suficient.
Mai per als altres… i encara menys per a mi.

Escoltava comentaris als passadissos, murmuris a la meva esquena, paraules que feien mal…
I com que no sabia qui era, vaig començar a definir-me a través d’ells.
Sense qüestionar. Sense filtrar. Sense eines.

Vaig creure tot el que deien de mi.
I vaig pensar que, si canviava el meu cos, tot canviaria.

Aquesta era l’única sortida que veia.

Sense adonar-me’n, vaig anar endinsant-me cada vegada més en aquell món…
Fins que vaig deixar de ser jo.
L’anorèxia es va apoderar de la meva ment, del meu pensament, de la meva realitat.

I viure va deixar de ser viure.

Perquè en aquell lloc no hi havia espai per a moments com aquest.
Per seure a una terrassa.
Per sentir sense culpa.
Per existir sense castigar-te.
Per no fer res… sense que això signifiqui fallar.

Avui, en canvi, soc aquí.

I només puc dir una cosa:

que bé se sent VIURE… en lloc de simplement SOBREVIURE.

Melodi Agustí